Ahir celebràvem el 9 d’Octubre: la festa fundacional del poble valencià. Celebràvem, exactament, que el 9 d’octubre de 1238 les tropes del rei Jaume I van aconseguir entrar a la ciutat de València i que, amb aquell important i simbòlic fet, naixia el Regne de València com a nova potència política de la cristiandat al ponent de la Mediterrània. Com és sabut, el monarca va voler immortalitzar aquell episodi històric en el seu Llibre dels fets amb les celebèrrimes paraules següents:
«E quan venc altre dia a hora de vespres enviam a dir al rei e a Raiç Abulhalamet, per tal que sabessen los cristians que nostra era València, e que negun mal no els faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara és del Temple. E ells dixeren que els plaïa. E nós fom entre la rambla e el reial de la torre. E, quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita.» (cap. 282)
Aquest Raiç Abulhalamet que apareix en tan memorable paràgraf de la crònica del rei Jaume I no és sinó el nebot del rei Çaén de València, que exercia d’ambaixador i que dies abans, en nom del seu rei, havia proposat al monarca cristià una solució pactada per a la rendició de la ciutat. Conscients que difícilment podrien resistir durant molt més temps al setge que les tropes cristianes infringien a la vila encara musulmana de València, el rei Çaén es va veure forçat a arribar a un acord amb el rei Jaume I per mitjà del seu nebot Raiç Abulhalamet. I va proposar al Conqueridor una rendició pactada amb tres condicions essencials: que els pobladors sarraïns de la ciutat de València pogueren preservar totes les propietats que pogueren traure de la ciutat i transportar amb ells mateixos sense que ningú no els agradira; que en el moment de l’eixida de la ciutat ningú no els escorcollara, ni els robara, ni els violara o violentara; i que els protegiren i els permeteren desplaçar-se fins a la ciutat de la desembocadura del Xúquer, Cullera:
«[Raiç Abulhalamet] dix-nos que el rei de València Çaén s’era acordat, e que ben coneixia que no es podia defendre a la llonga. E, per tal que no se’n fes traure altre major mal d’aquell que tret n’havien, que ens la retria amb aital condició: que els sarraïns e les sarraïnes ne poguessen traure tota llur roba, e que hom no els escorcollàs ni els faés neguna vilania, e que fossen en nostre guiatge tro a Cullera ell e ells.» (cap. 278)
A l’hora de prendre la decisió sobre l’acceptació o no del pacte proposat per l’ambaixador sarraí, el rei Jaume I es preocupa de fer constar en la seua crònica que, a l’hora de la veritat, només va voler consultar tan important decisió —potser la més important de la seua vida!— amb una única persona: la seua dona; la bellíssima i intel·ligentíssima (i molt exòtica i estrangera) reina Violant, que havia arribat des d’Hongria per casar-se amb Jaume I l’any 1235, a penes tres anys abans de la conquesta de València.
«E, sobre açò, dixem-li que ens acordaríem amb la regina solament, que era en aquell consell. E ell dix que ho tenia per bo, e eixí’s de la cambra. E romanguem nós amb la regina, e dixem-li què li’n semblava. E ella dix que a nós semblava que prenguéssem aquell pleit, que bé el tenia ella per bo, car València no la devia hom aventurar qui haver la podia d’un dia a l’altre. E nós entenem que ella nos aconsellava bé, e dixem-li que li atorgàvem lo consell que ella ens donava.» (cap. 278)
Tanmateix, una volta aconseguit l’acord, restava encara pendent de negociar un detall secundari però no menor: el temps de què podrien disposar els sarraïns per a preparar l’eixida i lliurar definitivament la ciutat al Conqueridor. L’ambaixador musulmà proposa que el termini per a organitzar l’eixida dels sarraïns de la ciutat de València podria ser de deu dies, però el rei Jaume I, amb l’argument que les tropes es trobaven inquietes i que no seria gens fàcil reprimir-les i mantenir-les tranquil·les i quietes durant tants dies, tanca finalment amb Raiç Abulhalamet el compromís que l’eixida i la rendició musulmana s’haurà de produir en un termini no de deu, sinó de només cinc dies:
«E quan haguem estat una peça demanam-li qual dia seria. E dix-nos que mester havia deu dies d’escombra. E nos dixem-li que sobre demanaven, que la host s’estava molt, e que s’enutjava, car no faïa res, ni era prou llur ni nostre, e tant que, per allongament de les paraules, que ens avenguem que al cinqué dia que ens retrien la vila, e que començarien d’eixir.» (cap. 280)
No en van caldre tants. Els pobres musulmans vençuts van fer diligentment els preparatius de l’eixida i al tercer dels cinc dies aparaulats estaven ja llestos per a abandonar les cases, eixir de la ciutat i emprendre l’aventura del viatge fins a Cullera, conservant únicament els béns que pogueren portar amb si mateixos:
«E, amb tant, los sarraïns cuitaren l’eixir del cinc dies que havien emprés amb nós, e al tercer dia foren aparellats tots d’eixir. E nós amb cavallers e hòmens armats prop de nós, traguem-los tots de fora en aquells camps que són entre Russafa e la vila, e haguem-hi a ferir hòmens per mort, sobre açò quant volien tolre als sarraïns robes, e emblar algunes sarraïnes e tosets, sí que anc tan gran gent com de València eixia, on hi havia bé entre hòmens e fembres cinquanta mília, anc la mercè de Déu no perderen valent de mil sous, sí els guiam e els faem guiar tro sus a Cullera.» (cap. 283)
No sé per què, però sempre he fantasiejat que aquesta imatge de les cinquanta mil persones vençudes i abatudes abandonant la ciutat medieval de València bé mereixeria una recreació cinematogràfica amb pressupostos de Hollywood. Segurament devia exagerar, el rei Jaume I en la seua crònica, perquè en el segle XIII s’estima que la ciutat andasulina de Balànsiya podia tenir una població aproximada total d’unes 15.000 persones. Però el detall quantitatiu no importa ací: importa la imatge que de si mateix va voler —i va saber— projectar el monarca, de complir efectivament el compromís de protecció de tota aquella gran multitud musulmana que, en el futur, hauria de ser estratègica per a la viabilitat del nou Regne. És a dir: el gest d’haver assumit lleialment i fins a les últimes conseqüències els termes del pacte subscrit amb el rei Çaén i el seu ambaixador Raiç Abulhalamet. Perquè aquest és el missatge últim del passatge citat del Llibre dels fets: que Jaume I és un rei de paraula, i que abans és capaç de matar («ferir hòmens per mort») els seus propis homes, que no de trair la promesa donada... ni que siga als enemics! Aquells qui, contra les garanties oferides pel rei als musulmans, gosaven robar als sarraïns les propietats que portaven, o que volien violar les dones sarraïnes o els jovencells del poble derrotat, van ser impietosament executats per ordre del mateix rei. «Un home val tant com la seua paraula», ha sostingut sempre, tradicionalment, la consigna popular. Doncs bé: tal com hem vist, el rei Jaume I es va preocupar exquisidament, en la manera de narrar els fets d’aquell històric 9 d’octubre de 1238, de proclamar que la seua honradesa, la seua grandesa, la seua magnanimitat, la seua justícia, la seua diligència i la seua legitimitat descansaven, també, en últim terme, sobre el valor infranquejable de la seua paraula.
Diria que aquest és, encara ara, 750 anys després del seu traspàs, un dels actius més estimables de la seua herència: la memòria que de la seua figura preservem en l’imaginari popular, que ens recorda el monarca fundacional no solament com un rei de paraula, ans també com un heroi ferm, valerós, intel·ligent, enginyós, implacable, apassionat, honrat, noble, just, delicat, diplomàtic, salomònic, impetuós, seductor, prudent, pragmàtic, humil, devot o judiciós... No debades, el 9 d’Octubre és —si així es vol pensar— la commemoració d’un poble que, a pesar de totes les lacerants adversitats de la història, se sent viu, digne i orgullós de si mateix: del propi origen, de la pròpia història i de la pròpia personalitat. I que joiosament celebra, juntament amb això —l’origen, la història i la identitat—, el privilegi d’una cultura nascuda d’uns fets en què la negociació i la diplomàcia es van demostrar més eficients que la violència; en què la paraula es va erigir com una arma molt més poderosa que les llances, les pedres, les catapultes, les fletxes, les ballestes o l’oli bullent; en què la raó es va saber imposar a la barbàrie; en què els adversaris mereixien sempre, fins i tot en les situacions més extremes, el benefici de la comprensió, els respecte, l’honorabilitat i el diàleg; i en què el pacte entre diferents permetia construir noves i pròsperes formes de convivència i civilitat.
Sempre he pensat, en aquest mateix sentit, que les festes de Moros i Cristians, tan arrelades en la cultura popular valenciana, no deixen de ser un signe d’això mateix: de l’herència del rei Jaume I i el seu 9 d’Octubre; de la rara i bella capacitat d’un poble com el nostre per a crear, a partir d’una cruel guerra interconfessional, una esplendorosa festa confraternitzant i integradora. És allò de: «Dis-me com celebres la vida i et diré qui eres»... I en el cas valencià, al capdavall, resulta fascinant que la festa dels Moros i Cristians commemore un conflicte bèl·lic (la guerra fundacional entre els musulmans i les tropes del rei Jaume I) amb una celebració espectacular, agermanada, transversal, eufòrica i inclusiva, en què els festers —no importa si moros o cristians— riuen i s’abracen indistintament de manera efusiva. Fa l’efecte que, inventant una festa a partir d’una guerra, hem sabut bescanviar el dolor pel plaer, l’odi per l’amor, la destrucció per la convivència, la mort per la vida, el fanatisme per la joia, el totalitarisme per la diversió i l’hostilitat per l’alegrança.
No ho sé, però ahir, en la diada del 9 d’Octubre, em va pegar per això: per sospesar quins d’aquests valors de l’herència del rei Jaume I potser serien encara «desitjables i reivindicables» en el nostre present. I digueu-me ingenu, però vaig arribar a la conclusió que el valor de la paraula, l’oportunitat de la diplomàcia, l’igualitarisme, el protagonisme femení en la presa de decisions, l’estimació de les persones nouvingudes, la coherència, el respecte i l’empatia amb els adversaris, el pacte entre diferents, la dignitat i l’honorabilitat encara haurien de ser «desitjables i reivindicables» en el nostre present. I que, en conseqüència, valia la pena recordar-los i detallar-los al sendemà del 9 d’Octubre, en el 750 aniversari del traspàs del rei Jaume I, en aquests tèrbols, confusos, controvertits i raríssims dies a les envistes de totes les campanyes electorals que vindran.
