La Quarantamaula és, certament, un ésser intrigant. Viu a l’interior de les persones. Però les persones hem aprés a imaginar-lo fora. Com si tinguera vida pròpia i anara solt pel món. Representa la por. I és per raó d’aquesta por —del sentiment de la por— que l’hem arribat a imaginar. Vaig sentir parlar per primera volta de la Quarantamaula al poble de Tibi. Allí en coneixien una versió masculina, «el Quarantamaula». I contaven que és «meitat gallina, meitat home; fill del mateix diable». Diuen que s’ajoca dins dels canyars del vell pantà. I expliquen que mou sorolls fantasmagòrics, «com de cadenes arrossegant-se». A Sueca, en canvi, conec qui sosté que la Quarantamaula és «com un gat» que sigil·losament es desplaça per les teulades. I a voltes, fins i tot, sembla que s’ha presentat «amb forma de caragol» aparentment inofensiu, però d’efectes pèrfids i torbadors. A la Vall d’Albaida sembla que també l’han vista, la Quarantamaula, amb aquesta forma de felí intimidatori. I l’altre dia vaig comprovar que fins i tot la coneixien perfectament a Altea, a la Marina Baixa, on l’amiga Margarita Ripoll Ferrando de menuda cantava a casa allò de: «La Quarantamaula va per les teulades / agarrant xiquets i tirant pedrades!» I era advertida per son pare: «Corre, corre, corre! Que vindrà la Quarantamaula i se t’emportarà!»
Un dia em vaig aconseguir infiltrar en una reunió que la molt exclusiva Secta Secreta dels Guardians de les Llegendes, a la Venta Nadal, a tocar del castell de Penella (al terme de Cocentaina). Els erudits d’aquesta Secta Secreta també parlaven de la Quarantamaula. I exposaven que també se l’havia denominada, segons l’ocasió i el lloc, Corantameula, Quarantameula, Cucamaula, Quicamaula… Hi vaig comprendre que la Quarantamaula, com totes les pors, és lliure i imprecisa; inaprehensible i llisquívola; informe i improvisa. Per això se’n parla de tantes aparences distintes. I amb tal varietat de noms. Tots tenen raó alhora. Perquè la por té tots els perfils, totes les cares i tots els colors que vulguem imaginar. No hi ha límits per a la por. Cadascú en té tanta —i tan variada— com vol. Som capaços de projectar totes les formes concebibles i inconcebibles de la paüra i l’esverament! Tanmateix, quan la por té contorns recognoscibles i precisos —quan té cara, cos i nom— deixa de ser autèntica por. Esdevé una adversitat, un problema, un enuig o un repte, però no una por.
Temem només les coses que desconeixem. Els monstres més esfereïdors sorgeixen de la ignorància, de la boira espessa, de la foscor. Les coses conegudes i reconegudes, amb origen definit i palpable, generen animadversió, odi, enamorament, repulsió, curiositat, reticència, fàstic. Però mai no por. Perquè la por s’alimenta de la incomprensibilitat, la incertitud, la fretura: per això, precisament, nia dins de nosaltres. Som, amb la pròpia ignorància i la pròpia innocència —amb la nostra atàvica indecència—, la més esporuguidora amenaça per a nosaltres mateixos.
Molts malalts oncològics —alguns amb tumors, símptomes i tractaments gravíssims—, quan són preguntats pel pitjor moment del procés traumàtic que sofreixen, coincideixen a respondre que els instants més agres i desesperants van ser els de la incertitud mentre esperaven els dictàmens mèdics de la biòpsia. La por creix quan no sabem exactament a què ens enfrontem. Ni el mateix diagnòstic fatal, una volta assumit, no genera tant de malestar emocional com la basarda pels perills possibles, previsibles o imaginats. L’angoixa es multiplica quan no disposem de nom i cognoms per a l’infortuni, la malanança o l’adversitat. En la vida, com en el teatre, el veritable pànic escènic s’experimenta als camerinos, entre bambolines, just en els instants previs a cada actuació decisiva. «Si m’has de fer parlar, em dius “parla”, i jo parle; però no em demanes “la setmana que ve has de parlar en tal acte important”, perquè m’has mort: la camisa ja no m’arriba al cos en tota la setmana!», em confessava fa poc un amic polític que té la sort de conservar indemne el nerviosisme, la tensió i el respecte per les compareixences públiques. Fins i tot el mateix Jesucrist —ai!— reclamaria al seu moment poder veure la cara de la passió i la mort al més prompte possible. Per això demanaria a Judes Iscariot: «Allò que estàs fent, fes-ho de pressa» (Jn 13:27).
«La ignorància és molt atrevida», diuen. Potser sí... Però la veritable valentia resideix en el coneixement, la informació, la saviesa. Així, per exemple, els qui saben i entenen el nom i les imprecises formes de la Quarantamaula comprenen de seguida que aquest ésser intrigant que sembla habitar el nostre poble, les nostres teulades, les nostres cases i les nostres nits, viu en realitat a l’interior de l’esperit nostre. A les estances de l’imaginari popular valencià. Hi ha prou a ser-ne conscients per a perdre’n totes les pors i derrotar serenament els desficacis i els desficis vitals. «Vindrà la Quarantamaula i se t’emportarà!», ens amenaçaven. I amb els anys hem aprés que no: que som nosaltres els qui portem, aportem, comportem, suportem, reportem i, si molt convé, deportem la Quarantamaula —cadascun com pot— a la fosca parcel·la de l’ànima on confinem les esotèriques pors que hem servat i vençut (o no) al llarg de la vida. Saber-ho i dir-ho les exorcitza, aquestes pors. I ens fa més lliures. Només cal que parem a pensar quines són, en concret, les nostres Quaratamaules. Com a persones. I també col·lectivament: potser així un dia deixarem de ser el poble pusil·lànime, sotmés, temorec, invertebrat, acoquinat, genuflex, maltractat, espantadís, menystingut, supeditat i infrafinançat que ara mateix som.
