Ja falta poc per Tots Sants i com cada any segurament acompanyaré a ma mare i ma tia a comprar uns ramells de flors ben boniques per després anar al cementeri i depositar-les a les tombes i làpides dels nostres familiars, d’aquells que estimem i ja no estan. L’1 de novembre es converteix així en un dia especial, un dia de records i nostàlgia, de retrobament familiar on fins i tot podem arribar a mantenir una conversa imaginària amb els nostres avantpassats.

De fet, molts de nosaltres guardem un record especial sobretot dels iaos perquè amb ells vam passar hores i hores jugant quan erem xiquets. I és que en molts casos eren elles i ells els que ens contaven o s’inventaven històries, llegendes, contalles i rondalles fantàstiques que formen part del nostre costumari popular valencià. Unes narracions orals on la por era l’ingredient principal. L’home del sac, el butoni, la tarasca (la bèstia del Corpus), els donyets, el saginer, el moro musa, l’home dels nassos, el banyeta, la quarantamaula, les miules, les serps amb cabellera, les encantades, les caterinetes, les velletes del purgatori, els gegants o les presències als llavadors podien accionar eixa palanca emocional que torba l’ànima i provoca un sentiment d’inquietud davant un perill siga aquest real o imaginari.

I així sobretot en dies especials com la vigilía de Tots Sants, el dia dels Difunts o la nit de Sant Joan descobriem per per primer cop tot una torba de monstres i criatures fantàstiques que no hem d’oblidar perquè formen part del nostre imaginari col·lectiu. I travessavem llavors corrent i a fosques el passadís de casa per si de cas algun fantasma de la família ens venia a visitar.