CASTELLÓ. Tres anys després de La inocencia, i alguns projectes entremig, Lucía Alemany estrena en les sales de tot el país el seu segon llargmetratge. Un film que obri un camí completament nou per a la cineasta de Traiguera. Mari(dos) és la seua primera comèdia i la seua primera gran producció a escala estatal. Un guió que no surt del seu món interior i que, tant de bo, la castellonenca -afirma- ha fet seu. A Alemany se li va encomanar el repte de dirigir aquesta pel·lícula que ha estat protagonitzada per Paco León i Ernest Alterio. Un metratge que ha comptat amb un equip de més de 120 persones i que ha estat produït per Telecinco Cinema, Ciudadano Ciskul, Think Studio i Dos Maridos AIE, amb la participació de Mediaset, Movistar Plus i Mediterráneo Mediaset España.

Mari(dos) explica la història de dos homes (Toni i Emilio) que són avisats de la mateixa tragèdia. Les seues dones estan en coma a causa de l'accident que han sofrit en una estació d'esquí. Ara bé, la cosa no es queda ací. Quan es presenten al mostrador d'admissions de l'hospital per a saber com estan, s'adonen que les seues dones són en realitat la mateixa persona: Laura (interpretada per Celia Freijeiro), qui ha dut en secret vides paral·leles. Des d'eixe moment, els homes hauran de conviure fins que la seua dona desperte, amb tot el conflicte que això suposa.

"Volia fer un pas dins de la indústria i ho he complit", assegura la cineasta, qui hores abans de l'estrena atén les preguntes de Castellón Plaza per a explicar en quin moment es troba tant ella com el seu cinema.

-El treball en La innocència va ser determinant perquè aquest film arribara a les teues mans i, no obstant això, es distancia bastant d'ell. Què et va convéncer de Mari(dos)?
-Doncs, que venia de Mediaset és important. El pressupost que tenia la pel·lícula també és important. Els productors, les pel·lícules que havien produït els altres productors... Em convenç el fet de poder fer un pas a un cine comercial. Per a mi el tema de la comèdia era difícil, però Paco León ja estava al projecte com a Toni i això va ser bastant decisiu. Si anem amb Paco León, anirem bé. No sé, m'espantava una mica el tema de la comèdia, però ho havia de fer pel que jo volia, saps? Jo volia fer un pas dins de la indústria.

-I com ha estat eixa transició entre un cinema d'autor a un més comercial?
-Quedar-me en un cine d'autor implicava haver-me de conformar amb un cine de baix pressupost. O siga, no poder desenvolupar un determinat guió. Romandre al cine d'autor implicava escriure de gratis. Aquest és un món molt utòpic i, òbviament, el que jo vull és poder escriure les meues pelis, però les vull produir en uns pressupostos decents i arribar a un públic ampli. Així que necessitava aquest projecte per a tenir un currículum i també per a la meua pròpia experiència, perquè ni sabia si era capaç de fer una peli comercial. També crec que no és tan estrany combinar un cine d'autor amb un que siga comercial. El cine d'autor no sempre ha de quedar dirigit a un públic reduït o a una elit, ni ha de ser una peli menuda. No és la meua intenció, almenys. Una peli escrita per mi, per molt que siga autoral, vull aixecar-la en pressupostos de pel·lícules comercials.

-Se t'encarrega dirigir una comèdia sense ser tu molt assídua al gènere. Ha sigut determinant envoltar-se, doncs, de professionals amb tanta experiència?
-Sí, clar. Em vaig haver de posar les pilles i mirar un tipus de comèdies que no freqüentava. Vaig tenir molt de treball per davant, havia de nodrir-me bé de tot això. Ara bé, em generava molta confiança que ells estaven al peu del canyó. Havia d'aprofitar-me molt de qui estava rodejada.

-Vas poder portar el film al teu terreny?
-Sí, sento que era inevitable, perquè no entenc el cinema com una fàbrica. No puc fer un film sense implicar-me. Aquesta pel·lícula la vaig entendre com una obra artística. No perquè no l'hagués escrit havia d'implicar-me menys. Com podria dirigir una pel·lícula sense donar la meua mirada? Donar la meua mirada va intrínsec en dirigir.

-Mari(dos) posa en qüestionament la masculinitat tradicional. Són, en aquest cas, dos homes els que "competeixen" per l'amor de la seua dona. Però la seua no és una baralla de galls. Parla'ns d'aquest aspecte del film.
-De fet va ser idea meua. Això al guió no estava, però ho vaig voler portar a un terreny més actual. Sentia que no podia dirigir una pel·lícula sense missatge. Vull dir, sempre hi ha un missatge sempre, perquè no deixa de ser un procés comunicatiu, el que passa és que hi ha un cinema que és com més evasiu, que sols busca fer cine. I hi ha un altre que busca reflectir la realitat social i surt d'una necessitat d'expressió artística. El meu cine sempre és aquest segon. No perquè siga una comèdia i anem a riure ha de ser banal o superficial. En aquest cas, volia aprofundir en la masculinitat, que és un tema que està molt d'actualitat. A més, estava d'alguna manera a la trama. Potser, si una altra persona hagués agafat el guió, no ho hagués vist i també hauria sigut perfecte. Però jo ho vaig veure clar, només havia de donar-li el focus.