Va ser l’amic Víctor Labrado qui em va telefonar, el passat dissabte, i m’hi va avisar:

—Vegem una cosa... Tu en saps res, del Llorenç Soldevila, Joan?

—No. Fa temps que no parle amb ell, la veritat... Per què ho dius?

—És que Llúcia diu que acabava de veure un tuit que posa: «Descansa en pau, Llorenç Soldevila i Balard.» I no m’ho vull creure. Preferisc pensar que hi ha gent per a tot, i que es tracta d’una broma de mal gust d’un qualsevol eixelebrat. Però li acabe de telefonar, al Llorenç, ara mateix, i no m’agafa el telèfon. I això és molt estrany en ell, perquè sempre m’agafa el telèfon a la primera. No com tu, bandarra.

—Ostres, Víctor! Mala cosa...

—Però no pot ser, home! Com s’ha d’haver mort, Llorenç? Si fa quatre o cinc dies vaig estar parlant amb ell i estava perfectament, com sempre!

—Sí... Però ja saps com és això que contava Vicent Vidal, que diuen que es diu a la Vila: «S’està morint gent que no s’havia mort mai!» La mort sempre és així. Una sorpresa. Una sorpresa impossible, increïble, incomprensible. Xe! Espera un segon que mire per Internet, si en diuen res.

—Mira-ho, mira-ho.

—Açò... Mira: acabe de fer una cerca en Google, he posat el nom de Llorenç i no ve res en les últimes vint-i-quatre hores.

—Bé! Confie que haja sigut un descabestrat que...

—Ostres! No, no, no. Espera, Víctor! Me cague en la pell d’un sapo negre! Estic mirant ara Twitter i... Uf! Va la cosa plena, efectivament, de missatges de lamentació i condolença. I veig que alguns missatges enllacen la notícia a un diari digital. Ací ve, efectivament, en un diari del Maresme que es diu Capgròs. Diu: «Mor l’escriptor i professor argentoní Llorenç Soldevila. No sé com, però es veu que sí: es veu que és veritat. Ha faltat, Llorenç!

—Merda! Doncs no cal que mires més, ja està clar...

Si fa no fa, la conversa amb Víctor Labrado va anar així. Desllavassadament. Ni l’un ni l’altre no ens ho sabíem creure, que Llorenç poguera haver mort d’un dia per a l’altre, d’aquesta manera, inopinadament. «Si estava perfectament!» Però la notícia es confirmava. Després de penjar la telefonada de Víctor, vaig consultar el mòbil —que havia tingut desatés tot el matí— i em vaig adonar que en el WhatsApp tenia una veritable riuada de missatges compartint-ne la luctuosa notícia i la sensació invariable de perplexitat.

La mort és sempre injusta. D’acord. Però hi ha casos en què se’ns presenta especialment immerescuda, indeguda, improcedent. I el de Llorenç Soldevila n’ha estat un. Perquè poques persones he tingut l’oportunitat de conéixer que contagiaren tanta, tanta, tantíssima vitalitat com ell. Amb el somriure franc, generós, bonhomiós i contagiós —de bona persona integral— emergint indefectiblement entre els cabells de la seua professoral barba blanca, ara mateix em sembla estar sentint-ne la veu portentosa —Llorenç hauria pogut ser baríton o tenor professional—, fent una ponència, moderant una taula redona, recontant anècdotes, cantant, recitant poemes... O, sobretot, llegint en veu alta —amb el punt declamatori just— aquest o aquell altre fragment literari en una ruta literària a Vic, a Gandia, a Sueca, a Barcelona, a Altea, a Dénia, a Alacant, a Ontinyent, a l’Alguer, a Perpinyà, a Palma o a Folgueroles.

I és que Llorenç no solament era un savi: era, de més a més, un magnífic comunicador. També un treballador incansable. Un home apassionat; efusiu, expansiu, emfàtic. Tocava tots els registres de l’orgue, en la vida acadèmica. I tots els sabia tocar amb l’estranya virtut de l’excel·lència. Era un conferenciant magistral, un divulgador contumaç, un investigador modèlic, un escriptor prolífic, un articulista estupend, un antòleg eminent, un professor idolatrat. La seua col·lecció «Geografia Literària», en Pòrtic Edicions —amb deu gruixuts volums ja publicats (del total de dotze planificats)— és una obra impressionant: una de les poques obres magnes que s’han pogut confeccionar en els últims temps, en què la futilitat de les xarxes socials, de la civilització de la imatge i de la comunicació digital —aquesta mena de cultura a esguitons que ens domina— resulta tan poc propícia per als grans projectes i les grans obres culturals que requereixen dedicació sostinguda, treball metòdic i perseverança d’anys. I val a dir, encara, que les més de 6.000 pàgines publicades en els volums d’aquesta monumental «Geografia Literària» es complementen, de més a més, amb la impressionant plataforma web Endrets [http://www.endrets.cat/], on resulta possible geolocalitzar —es diu fàcil!— 9.366 textos de 1.143 autors en un total de 4.776 llocs literaris.