Cada volta em fa més mandra regalar llibres. De fet, des de fa un temps que tinc la sensació que cada vegada que en regale un, la persona que el rep em perd el respecte, com si això de regalar llibres fóra cosa de pobres d’esperit. De fet, llegir està sobrevalorat, no deixa de ser una drogodependència com una altra qualsevol, una addicció per a ments febles. La podrien equiparar als cartells que prevenen contra la cocaïna, el tabac, l’alcohol… o els videojocs.

Tant és l’obsesssió que fins i tot els reforços negatius, en forma de rebuig social, ens esvaren a la pell als lectors obsessius, com si fòrem impermeables. No ens podem estar, arribada l’ocasió, de treure a la llum la nostra de força recomanadora. Que arriba la data de l’aniversari del nostre millor amic, un llibre. Que arriba una data assenyalada amb la parella, un llibre, que arriba Nadal, un llibre. Que arriben les calendes de juliol, un llibre. Que arriben els idus de març, un llibre. Que arriba l’onomàstica del nostre fill, per molt que siguem laics, bona excusa per regalar-li un llibre. Que han operat al sogre, un llibre. Que s’ha separat la cunyada, un llibre. Hui el cos em demana llibre, ens autoenganyem cada dia.

Per tant, no és estrany que, una volta convocat el cafarnaum electoral d’enguany, la primera cosa que hem pensat és: quin llibre s’haurien de llegir els participants en la cursa.