Recordava fa uns dies Niño de Elche en el seu compte d’Instagram que, quan va tornar la Dama d’Elx al Palau d’Altamira el 2006, la població es va sentir decebuda en comprovar les dimensions de la peça ibera. S’havia adonat, a partir d’eixe moment, que els il·licitans ens agraden més les còpies i repliques per la capacitat de fer possible una majestuositat de què manquen els originals. I ho afirmava solament uns dies després de l’anunci del tancament de la botiga de Zara al centre de la ciutat, que, a més de tornar a posar el focus en l’estat del comerç local, ha generat una malenconia pel destí de l’antic edifici del cine Capitolio, una reacció que, per contra, no vam trobar en la societat quan es va apagar definitivament el seu projector. 

Fa 17 anys ja ens preocupava la pèrdua d’un centre d’exhibició cultural i el perill a què quedava exposat un edifici amb escassa protecció legal. Com en el cas de la Dama, que denunciava l’artista il·licità, hem donat sempre més valor al mite i a la memòria que a la contundència material. La notícia que no havia d’haver completat la decepció de l’opinió general per una decisió empresarial era que havíem de tornar a preocupar-nos pel futur de l’immoble perquè la normativa municipal no en garanteix el futur, malgrat la llei autonòmica de patrimoni.