VALÈNCIA. La serra Calderona és l’última elevació del sistema Ibèric abans d’arribar al Mediterrani. Rodejada pel Túria al sud i el Palància al nord, deixa només un xicotet pas entre la muntanya i la mar. Una excel·lent porta d’entrada nord a la ciutat de València que des de fa segles està custodiada per la ciutat de Sagunt.
Un enorme massís de més de 18.000 hectàrees que sovint arriba als mil metres d’altura tan prop de la mar no només tenia avantatges defensius. La diferència tèrmica entre la temperatura del Mediterrani i la de la Calderona provoca que siga un dels epicentres elèctrics de la península. Si la densitat anual de descàrregues elèctriques a tot Espanya és de’1,2 per quilòmetre quadrat, ací segons l’AEMET és sis vegades major.
Un dels principals factors que provoquen els incendis forestals a la Calderona. La serra no és només un dels principals pulmons verds, també és el refugi de desenes d’espècies. Una de les més visibles són els conills, que necessiten bons amagatalls per protegir-se de raboses —una de les seues grans depredadores— i de les altes temperatures.
“Aquest cau es convertirà en un allotjament estable, ja que com no tenen glàndules sudorípares, els conills suporten malament les altes temperatures i el cau sota terra els ajuda a termoregular-se”, apunta la biòloga Ludgarda Lombardi a un estudi liderat per ella des de Doñana. Els conills tenen un caràcter territorial garantit per una jerarquia ben establerta i diferenciada entre mascles i femelles. Com els gossos, els conills marquen el territori mitjançant l'emissió de feromones, “comunicant dades com l'estat reproductiu de l'animal o el seu estatus social”.
Quan la terra és blaneta, els conills construeixen una xarxa de túnels i cambres interconnectats baix terra. Aprofiten les fortes pluges o els terrenys de conreu, per això cada any va augmentant la població de conills a les hortes dels voltants de la serra, amb més aliment i més allunyades dels depredadors.
A les parts més rocoses de la serra, aprofiten els arbustos baix els pins per fer lloc entre les branques i construir els seus nius. Allí es reprodueixen... i ho fan molt, tal com diu la cultura popular. Segons l’etòleg H.T. Xu, estan en zel pràcticament tot l’any i el seu període de gestació només dura un mes. Això sí, quan la femella no consent el aparellament, tendeix a agredir al mascle fins que es retire. L’última setmana de gestació, la femella arranca alguns pèls per ajudar a calfar el niu, i durant els primers dies les cries no veuen ni escolten.
Un altre pelut ben vist a la Calderona és l’esquirol. Els seus nius solen estar a les copes dels pins i es construeixen amb fibres vegetals, fulles, branques, argila, fang i excrements. A banda de reproduir-se, aprofiten els nius per a emmagatzemar les llavors —especialment els pinyons— que menen durant tot l’any. Amb tantes funcions, els esquirols tendeixen a dominar fins a sis nius dins d’un perímetre que també marquen amb la seua orina.
Els esquirols construeixen els seus nius amb formes semblants als ocells, encara que no disposen de les mateixes ferramentes. Però tot té un fonament físic: l’esfera és la forma geomètrica més estable, i per això els nius semiesfèrics són la tipologia ideal per a les branques dels pins. Al fons del niu, les fibres es toquen més pròximes les unes a les altres i per això poden suportar tot el pes dels ous i de les cries. A les branques també sol tindre lloc el ritual de l’aparellament, que en algunes espècies es fa amb diferents mascles en poc temps. Per evitar les infeccions de transmissió sexual, en estos casos observats per l’etòloga Jane M. Waterman els mascles acaben el coit amb una masturbació.
