ALICANTE. Imagineu que el president Rajoy, d’ací a uns anys, des del seu retir santapoler, decideix posar-se en contacte amb Lorenzo Silva, per posar un exemple, i li dóna el guió d’una possible novel·la que narra les tribulacions d’un president en exercici, en un moment de crisi que podia haver situat l’Estat enmig d’una catàstrofe sense precedents, i descriu, pas per pas, totes aquelles coses que sembla que no s’ha explicat ni a ell mateix. Us ho imagineu? Bé, potser no, però estava intentant fer un símil amb el que enguany ha fet el que va ser 42é president dels Estats Units d’Amèrica del Nord, William Jefferson Clinton, Bill Clinton (Arkansas, 1942).

Vora 17 anys després de la seua destitució, en un procés en què allò que ara es denomina postveritat començava a mostrar les seues urpes de porcellana, i els eufemismes com a subterfugi no van convèncer la societat nordamericana que l’home i el president són dues persones diferents, i que un affaire mitjanament suau amb una becària era prou com per fer fora de la Casa Blanca la gran esperança blanca dels demòcrates, fregant els vint anys després d’això, amb una campanya infructuosa pel mig, per tornar a ocupar les antigues dependències del 1600 de Pennsylvania Avenue, a Washington DC, com a primer home de la Hillary Clinton, el president va cridar el novel·lista James Patterson  (Newburgh, Nova York, 1947) i el va convèncer d’acompanyar-lo en la seua primera aventura literària.