El pròxim dimecres 21, a la llibreria 80 Mundos d’Alacant, es presenta l’últim llibre d’Enric Balaguer, El desert i altres palpitacions del nou segle. Enric Balaguer, catedràtic de literatura en la Universitat d’Alacant, és això que en diuen una referència per a les lletres contemporànies al nostre rodal de món: com a professor d’un bon grapat de promocions de llicenciats i graduats en Filologia, com a incisiu analista de les tendències i els avatars de la postmodernitat, i com a investigador principal (i cap visible) del prestigiós Grup de Recerca de Literatura Contemporània de la UA.
Al marge de les constants aportacions en la premsa diària, i dels incomptables articles especialitzats o de divulgació que infatigablement ha anat publicant ací o allà, Enric Balaguer ha anat confegint al llarg dels anys -amb un treball pacient, sostingut, metòdic i excitant- una obra assagística molt estimable: tan estimable que, ben mirat, resulta única, excepcional, sense precedents a les nostres latituds. És curiós que segons quins fenòmens poden passar desapercebuts en el temps en què es produeixen. I el fenomen d’Enric Balaguer a Alacant potser n’ha estat un. Amb la discreció, la generositat i l’afabilitat com a banderes, l’obra d’Enric Balaguer -així ho volem reivindicar- és, en el context de les lletres valencianes contemporànies (i més concretament en l’àmbit de l’assaig a Alacant), un fenomen que, sí o sí, els manuals de literatura hauran de recollir i estudiar del dia de demà.
La qüestió mereix ser formulada sense embuts: qui, abans d’Enric Balaguer, ha confegit a Alacant una obra assagística personal amb l’entitat -amb la capacitat d’interrogació i anàlisi- que exhibeixen (per apuntar només alguns títols) llibres com Dinou poetes dels seixanta (1987), Poesia, alquímia i follia (1995), Paper reciclat (1995), Ressonàncies orientals (Budisme, taoisme i literatura) (1999), Fulls de ruta (2002), Contra la modernitat i altres quimeres (2002), El Quixot i els clàssics valencians (2006), La totalitat impossible: sobre la fragmentació de la vida actual (2006), Els colors i les paraules (2007), Literatura i imaginari nacional (2007), La casa que vull (2009), La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies (2010) o Constel·lacions postmodernes (2015)?
Ara mateix tinc sobre la taula, al costat del teclat amb què escric, el nou llibre d’Enric que es presentarà dimecres. Tinc deler per assaborir-lo. Així que posaré el punt final a aquest paper n’atacaré la lectura. Entre les hores adotzenades i burocràtiques de l’ocupació quotidiana, la litúrgia d’encetar una nova lectura (inici de viatge; expectativa, intriga, incertesa, curiositat) encara em procura un deix d’emoció: talment com una palpitació enmig del desert. Mire el llibre. Les línies sinuoses d’un paisatge dunar n’omplin la portada. Mar d’arena. Relleus. Llums, ombres i penombres. Bellesa morta. Desert. I travessant la imatge, una franja negra amb lletres blanques que anuncien l’autor i el títol: «Enric Balaguer. El desert i altres palpitacions del nou segle».
Òbric la coberta i a la primera pàgina descobrisc una dedicatòria manuscrita d’Enric, datada a Alacant, que parla de «la complicitat de les paraules»: de «l’amor irreductible i perdurable al plaer de raonar». Tafanege l’índex. I els títols dels capítols em són prometença de reflexió sobre un grapat de temes indiscutiblement decisius i apassionants en la comprensió del present: els discursos del sexe i l’evolució de les maneres de viure la sexualitat (i de recrear-la literàriament); la fascinació pel desert (que desinfla pretensions, evoca misteris, ressitua prioritats existencials i ensenya l’amor als detalls); la situació i la importància de les llengües minoritàries; la mercantilització de les humanitats; la desalfabetització de la societat; la pèrdua de llibertats que comporta el progressiu raquitisme del llenguatge; la incidència del capitalisme en la creació artística; la propensió dels escriptors a la depressió; la (in)utilitat de la poesia; els camins de la creativitat en l’era digital; etc.
Les idees, les reflexions i les raons dels llibres d’Enric Balaguer són una constant provocació per al pensament: inviten a la reflexió, desperten la part més bella i viva de l’esperit. Lliures de petulància, inviten a fer servir —i celebrar— la intel·ligència. No importa si per la via de l’adhesió, la dissidència, la dissensió o la discrepància decidida i frontal: el cas és que els libres d’Enric adesiara fan ganes de subratllar una frase que enlluerna, una idea que excita, una imatge que il·lumina. Davant d’aquest o d’aquell altre argument, un no s’està d’agafar llapis o bolígraf i anotar al marge una opinió còmplice; o radicalment contrària. Es tracta d’una permanent invitació a la discussió, tramitada —això sí— des de l’erudició, l’amabilitat, la serenitat, el talent, la sensibilitat i la temprança.
En el desert del dia a dia d’una ciutat com Alacant —de qualsevol ciutat com Alacant—, la «complicitat de les paraules» i «l’amor irreductible i perdurable al plaer de raonar» són un luxe inefable. Em jugue un café —del temps— que dimecres, a les 20:00 h, a la llibreria 80 Mundos, quan l’arpa barroca d’Alba Asensi començarà a desgranar les notes musicals que amenitzaran l’acte, en l’atmosfera planarà una certesa d’enteniment, raciocini, amenitat, pensament crític i civilitat. De sagacitat i perspicàcia. Hi queden invitats, si ho volen comprovar.
I ara, si m’ho permeten, els deixe. M’espera sobre la taula una prometença de viatge, admirant i travessant deserts. Sentint-ne intensament les palpitacions.
