Aquest darrer cap de setmana aprofitant la Fira Gata al Carrer, com ja és habitual vaig agafar el bus que substitueix de moment a la línea de tren que va de Dénia a Calp, i em vaig aturar en aquest poble conegut per la seua artesania. Aquest cop el meu interés estava centrat en una xicoteta excursió o ruta que es va fer pel Parc de la Font del Riu (riu Gorgos) i que tenia com a objecte mostrar als presents algunes de les plantes autòctones de la nostra zona mediterrànea.
L’excursió em venia de gust perquè just aqueixa mateixa setmana havia pujat fins a València per tal de fer una visita als museus d’Etnologia i de Prehistòria. I justament al Centre Cultural La Beneficència de València havien prorrogat l’exposició sobre el gran coneixedor de les nostres plantes, el ja desaparegut metge i etnobotànic Joan Pellicer, que als anys vuitanta va iniciar un gran projecte de recerca davant l’evident perill de desaparició de tots aquells sabers popular nostres envers la flora i la vegetació valencianes. En concret, el seu treball es va centrar en el territori de Diània, una unitat paisatgística -també poètica- que està conformada per les comarques centrals valencianes.
És a dir, les quatre comarques més septentrionals de la província d’Alacant (L’Alcoià, El Comtat, La Marina Baixa i la Marina Alta) i les tres més meridionals de València (La Costera, La Safor i la Vall d’Albaida), sense deixar de banda la Vall de Biar i la Foia de Xixona. Un univers comú geològic de muntanyes, serres, valls, rius i barrancs, que conformen un espai que acaba abruptament en tocar el nostre litoral, en forma moltes vegades de penya-segat. Plantes i paisatges que conformen la nostra realitat rural i el saber dels nostres avantpassats.
Ja tinc feina per davant. La lectura del treball de Pellicer, entre ells els llibres ‘Costumari Botànic’, ‘Meravelles de Diània’ o el darrer, publicat enguany, ‘Diari de Sotaia’. Això, sense deixar de descobrir d’altres veus de la nostra saviesa natural com la del professor de ciència i també investigador alacantí, Daniel Climent, un dels nostres divulgadors etnobotànics.
