ALACANT. No caiem en romanticismes desproporcionats si diem que el Raval Roig és un dels pocs barris d’Alacant –dels únics– que encara manté identitat pròpia. Els elogis dedicats per Antulio Sanjuán o per Figueras Pacheco en escrits antics encara desprenen certa actualitat tot i que el barri, inevitablement, ha canviat molt les últimes dècades. I no necessàriament per a bé.

Veïns de tota la vida, com el conegut sindicalista Óscar Llopis, expliquen que allà pels anys seixanta el desarrollismo desbocat del franquisme hi va fer acte de presència. El símbol més evident d’aquella ambició desmesurada va ser la desaparició de l’ermita, tombada en plena dictadura anys després que els republicans locals la protegiren de l’incendi a mans d’exaltats d’altres barris durant els dies més foscos de la dècada dels trenta del segle passat.

• El Raval Roig des de la platja del Postiget -
• Foto: Óscar Llopis

Aquell desarrollismo va propiciar dues tipologies de veïns: els que viuen a la part més pròxima al barri antic d’Alacant –al carrer de la Mare de Déu del Socors– i els qui tenen les cases a l’altra part del barri, les que resisteixen amb fisonomia pescadora i als blocs de pisos que n’hi ha més enrere, més a prop de l’estació de La Marina i del barri de Sangueta.

• Edificis alts vistos des del carrer de la Mare de Déu del Lluch -
• PLAZA

Malgrat aquesta divisió, que hui encara és visible, i malgrat també fenòmens actuals com el del turisme massiu –la plataforma Alicante Donde Vas hi comptabilitza un pis turístic per cada 3,5 llars–, el Raval Roig encara sobreviu com un bocí diferenciat del conjunt d’Alacant. I no només per les seues festes, de les més antigues de la ciutat; o per l’impediment de constituir-hi foguera, forçat durant anys per autoritats externes al barri.

• Raval Roig -
• PLAZA

L’antic barri mariner, que ja només conserva un únic pescador que ix a la mar de matinada i per les vesprades teixeix xarxes en un taller a peu de carrer, també ha acollit migracions procedents d’arreu del món amb motivacions que no sempre són turístiques. És el cas de Cristina, romanesa que viu al barri des del 2019 i que, en aquest curt període d’anys, ha notat l’increment turístic amb una casa a peu de carrer disponible per als visitants ocasionals tot just al costat de la seua. Ella, en canvi, no identifica problemes de convivència, si bé entre els veïns existeix la inquietud que aquesta tendència acabe esdevenint nociva.

• Raval Roig -
• PLAZA

Cristina, com tantes altres nouvingudes i com molts veïns de tota la vida, s’impliquen amb més o menys intensitat en les moltes iniciatives sorgides al barri. Dels vora 2.000 habitants que hi viuen unes 170 famílies col·laboren en les festes que se celebren al setembre i en els jocs populars, esdeveniments que atrauen la visita d’oriünds i descendents dels qui un dia en van marxar. La Societat Cultural Esportiva Marina disposa d’un local que compleix, com pot, les funcions del centre social que encara anhelen al barri. La manca d’espais públics dificulta la coneixença entre veïns i veïnes, i les iniciatives sorgides al barri no compten amb emplaçaments habilitats per ser treballades i difoses.

• Entrada al carrer de la Mare de Déu del Socors -
• PLAZA

No és l’únic que exigeixen els veïns d’un barri en què encara –més o menys– es pot fer vida en valencià. Les seues voltes arquitectòniques, catalogades com a Bé d’Interès Cultural, estan separades per un mur que en dificulta la visita. Tampoc no és senzill el passeig en un barri diminut amb voreres estretes i cotxes que hi poden passar de llarg. Un veí de la part desarrollista, per cert, es va encarregar de recollir signatures per evitar que el Raval Roig fora habilitat per als vianants en la seua totalitat. Es tracta de Raúl Mérida, i actualment és secretari de Medi Ambient i Territori de la Generalitat.

• La Serra Grossa des de la plaça Topete -
• PLAZA

El manteniment precari del mur que separa el carrer Mare de Déu del Socors del carrer de Jovellanos, el de l’entrada al trànsit al litoral d’Alacant, també és font de preocupació entre els veïns. La reurbanització total del barri, aplicant criteris moderns, és la gran prioritat entre els habitants del Raval Roig, que encara conserven alguns comerços de tota la vida i veuen prendre la fresca als veïns del carrer Madrid, del de la Verge del Lluch i del de Sant Gaietà.

• Un dels extrems del carrer Sant Gaietà -
• PLAZA

Es dona la paradoxa que el barri ha acollit entre els veïns diferents alcaldes tals com els socialistes José Luis Lassaletta i Ángel Luna, la vicealcaldessa Mari Carmen Sánchez –que era de Ciutadans– o l’històric regidor de Cultura, Miguel Valor, del PP i recentment desaparegut. Cap d’ells, sorprenentment, no han atès les principals reivindicacions veïnals. Però el Raval Roig, refugi de revolucionaris quan Alacant es trobava limitada per muralles, zona d’accés directe al mar abans que els vehicles privats condicionaren les trames urbanístiques, inspiració de lletraferits autòctons i forans, escenari dels inicis musicals del dolçainer Lluís Avellà, testimoni dels primers passos de la pelegrina de la Santa Faç, ha resistit moltes contrarietats per mantindre una identitat visible, que encara no ha sigut derrotada per l’oblit institucional ni per la devastació turística.

• Raval Roig -
• PLAZA