VALÈNCIA. Fa ja més d’un any que qui escriu aquestes paraules va publicar un assaig anomenat Homes, amor i cures: masculinitats contra l’auge reaccionari. Des d’aleshores he fet multitud de presentacions, xerrades, trobades i col·loquis sobre masculinitats a llocs molt diferents i amb audiències també diferenciades. Però en tots i cadascun d’aquests esdeveniments s’ha repetit sempre una mateixa qüestió: un docent que treballa en una escola pública alça la mà i pregunta si el meu llibre ofereix eines per a tractar el tema de les masculinitats amb adolescents.

El personal de molts instituts, centres educatius i de formació que he conegut aquest darrer any mostren una preocupació molt real, diria que palpable, per un gir conservador i masclista de l’alumnat masculí de les seues aules. Ells, sempre ells, es mostren bel·ligerants amb el món. Amb un professorat que vol el millor per a ells i a qui no respecten, amb unes companyes de la seua edat que volen fer vaga el 8 de març o parlar de feminisme, d’avortament, consentiment o igualtat.

Els periòdics donen la raó a uns i altres. Parlen del ‘dèficit masculí’ per expressar un conflicte generacional de dones cada vegada més formades i políticament compromeses amb la igualtat, i homes cada vegada menys posats en els mateixos temes. Se’ns diu que els joves son més de dretes que mai, amb dades i enquestes que activen, d’alguna forma, el síndrome de la profecia autocomplerta en els lectors i lectores quan auguren l’auge de la ultradreta especialment entre homes joves. I les televisions fan peces virals amb joves que no saben qui era Franco però no veuen amb mals ulls una dictadura.

La pròxima vegada que em pregunten per eines alternatives a l’assaig per tractar les masculinitats amb adolescents, recomanaré la lectura en l’aula d’una novel·la juvenil que copsa i sorprèn per la seua aproximació a tots aquests temes. Una història breu de 150 pàgines, amb dos protagonistes i dues veus narratives, que tracta la facilitat de seducció i activació de la identitat reaccionària masculina i les seues conseqüències. Parle de ‘L’any de la boira’ de Joanjo Garcia.

Un jove radicalitzat com qualsevol altre

L’any de la boira és la història de Bernat i de Laia. Bernat és un jove com qualsevol altre: no destaca pel seu físic, ni per les seues notes, ni per la seua popularitat. Tampoc per ser el que més lliga, ni el que millor cau. És com tots, un sentiment que podria dur-lo cap una col·lectivització dels seus malestars, però que en l’adolescència del segle XXI –com mostra la sèrie de Netflix anomenada com aquesta etapa vital–, es relaciona més amb el vincle que cada individu jove estableix entre el món virtual i el món real.

Amb les preocupacions per la demostració de valia, d'individualitat, d'identitat i reconeixement propis dels setze, Bernat cerca la connexió d’una comunitat que el valore i l’accepte no com un més sinó com un individu especial.

A la seua mateixa classe va Laia, una jove que no destaca tampoc per res, però que no entén això com una mancança personal, un buit que la desposseeix d’identitat. Més aviat al contrari. Se sent part d’una comunitat major, que espera poder millorar el món amb la seua voluntat reivindicativa i sensibilitat feminista. I que ha tingut sempre un aliat en Bernat.

Es coneixen des que eren molt menuts. Els seus respectius pares tenien una vella amistat, que els va dur a ells dos a compartir molts moments d’infantesa i preadolescència. Com dos bons amics que, fins al moment –aquell any de boira que dona títol a la novel·la–, no s’havien plantejat la vida l'un sense l’altre.

Un bon dia, Bernat es retroba amb un company d’institut un parell d’anys major que ell anomenat Nando. És un tio guapo i atlètic que té èxit –o l’aparenta–, que s’ha deixat els estudis i condueix una Ducatti fent sospirar a les xiques amb els aires d’un Mario Casas en Tres metros sobre el cielo. És la imatge d’un mascle alfa que pren les regnes de la seua vida i és amo del seu destí. Un home a qui Bernat, involuntàriament, admira.

Bernat i Nando estableixen prompte una dinàmica de mentor-aprenent amb l'avantatge de tindre edats i inquietuds similars, i per tant una relació aparentment més horitzontal i menys autoritària que la dels professors amb els seus alumnes. Es reconeixen com a iguals i el que s’estableix entre ells és una camaraderia que no va de compartir la vida i fer-la més vivible: va de sentir-se especials respecte als altres. Mascles ‘de vàlua’.

Paral·lelament, Laia observa com el seu amic va allunyant-se progressivament d’ella i de tothom. Abraçant comportaments masclistes, actituds agressives i bel·ligerants que no havia tingut mai. I es proposarà descobrir què ha convertit el seu amic en eixa persona radicalitzada que és hui. El cercle d’influència de Nando, el culte al cos i l’autoexigència física, la idea d’un èxit econòmic sobtat que et soluciona la vida per no treballar mai, i una dubtosa xarxa de trading i cryptobros, subjauen en els canvis que es donen en la vida del seu amic.

Tensió, ritme i política: ingredients d’un retrat brillant

He de reconéixer que quan tractem la literatura juvenil, especialment alguns dels títols que s’obliguen a llegir en l'etapa de la secundària, els adults solem acusar un cert grau de paternalisme que tendeix a fer recomanacions de llibres amb històries moralitzants. El que passa és que els joves, com que són joves, volen tindre una autonomia de decisió inherent a seu sentir. Volen llegir el que ells decidisquen llegir i no el que els recomane l’adult ‘pel seu bé’, lectures amb les quals ‘aprendran’, lectures que els faran ‘millor persona’.

Joanjo Garcia és molt conscient d’aquesta qüestió i la seua trajectòria es caracteritza per allunyar-se de tot paternalisme, especialment pel que fa a les seues pròpies aportacions a la novel·la juvenil valenciana amb títols com Insurrectes de res o Els adeus del jaguar. Però a més, amb una característica comuna a tota la seua premiada trajectòria: la seua veu narrativa fa gala d’un ofici i d’uns recursos formals de l’escriptura que estimulen la lectura de forma orgànica, accelerada, revulsiva.

L’any 2012 va guanyar el Premi Enric Valor de Novel·la amb Quan caminàrem la nit, una novel·la que enllaça un secret familiar amb el cop d’estat del 23-F, fent de la memòria històrica un assumpte tant col·lectiu com personal; tema que recuperarà en novel·les com El temps és mentida, Premi de Novel·la Ciutat Alzira. Amb Aquell agost amb punt final, Garcia ja feia de la multiplicitat de veus un material narratiu de primera, eina formal que ha continuat donant forma a la seua veu en novel·les com La pornografia de les petites coses.

L’any de la boira sintonitza més amb la seua veu juvenil, però no abandona aquell ventall de recursos estilístics que fan de la lectura de les seues novel·les un plaer per a lectors i lectores de qualsevol edat. Amb un domini del tempo, i un joc constant amb el punt de vista que impulsen la història fent-la addictiva sense artificis. Tot, amb un discurs adient –que no moralitzant– sobre les identitats masculines i el món actual.

Ens faria bé, com a persones pretesament cultes, deixar de menystenir la literatura juvenil, especialment la que s’escriu al País Valencià, perquè en ella i les seues veus actuals trobem algunes claus òptimes per interpretar el present. Molt més operatives i carregades de futur que posar-se les mans al cap quan llegim titulars –escrits per adults d’altres generacions–, que ens diuen que la joventut és reaccionària, masclista i està perduda.

Fins i tot ens aniria millor a nivell sectorial: el perfil lector d’Espanya ha canviat, especialment des de la pandèmia. Si abans de la COVID-19 qui més llegia i gastava en llibres eren dones de més de 55 anys amb estudis universitaris, ara són dones joves d'entre 14 i 24 anys, com indica de forma clara l’últim Baròmetre d'hàbits de la lectura. En les nostres mans està llegir el que lligen les persones joves, i comprendre per què triomfa, per intentar entendre quines tendències polítiques subjauen en les lectures de qui encara no ha votat mai.