VALÈNCIA. Una obra pròpia, una que l'ha marcat i una altra que li agradaria haver fet per donar forma a un repte: autodefinir-se en tres peces. Des de Culturplaza proposem a diferents agents culturals valencians jugar als autodefinits per conéixer millor la seua feina, gustos i inquietuds, i tot això a través de les peces (pròpies i d'altres) que millor capten la seua essència. 

En aquesta peculiar biografia, els artistes es posen davant de l'espill per descriure's a través de l'art que els envolta. Hui juga als autodefinits l'autora Purificació Mascarell.

Una obra pròpia

- Quin treball encapsula millor la teua essència? 

- Mireia (Drassana, Premi Lletraferit 2022)

Condensa tots els meus interessos, acadèmics i personals: la història oculta de les dones, les connexions entre el passat i el present, l’art i la literatura gòtica femenina, el misteri d’allò que no es pot explicar de manera racional, la lluita entre el bé i el mal dins de cadascú de nosaltres… Es mou entre la ficció i la no-ficció, de manera que permet aprendre i evadir-se, dos vessants de la creació que m’interessen per igual.

Una obra prestada

- Quina peça d'un altre creador t’ha marcat? 

-Oculto sendero, d’Elena Fortún (Renacimiento, 2016)

Investigant esta novel·la autobiogràfica de Fortún vaig arribar a la conclusió de què existia una constel·lació d’autores que havien escrit sobre els seus patiments dins de la institució matrimonial i que havien utilitzat la literatura per a denunciar els abusos i la violència contra les dones, abans que la mateixa societat (patriarcal) fora conscient d’este dolor i d’esta desigualtat. Gràcies a este llibre vaig començar a imaginar el que després ha sigut el meu assaig Como anillo al cuello (Ariel, 2024).

Una obra somiada

- Quina obra d'un altre creador t'hauria agradat fer?

- Una habitació pròpia, de Virginia Woolf (1929)

Un segle després continuem parlant de les mateixes qüestions: la necessitat d’uns ingressos dignes per a crear, el sexisme dins de les institucions culturals, la conciliació i l’escriptura… De tot parla Woolf, i ho fa amb un to proper, irònic, gens rebuscat, inaugurant una forma de teoria feminista que empra un llenguatge directe i clar per a fer-se comprensible i que a mi, particularment, és la que més m’interessa. S’ha convertit en un clàssic, sí, però és que a més a més no ha perdut la seua càrrega crítica i transformadora de manifest feminista. Un 10.