ALACANT. L’aspecte entranyable del barri de Carolines, un dels més destacats d’Alacant, contrasta amb la presència estranya de joves impol·luts amb corbata i amb elevades aspiracions comercials. El barri ha sigut conquerit per aquesta espècie, tan característica de la modernitat, i pels estrangers que arriben a carrers desconeguts gràcies a l’assistència del Google Maps i amb el soroll no massa suportable de les maletes amb rodes que transiten les voreres.

Carolines, un barri obrer que en algun moment va ser el refugi de la classe mitjana amb possibilitats de progressar, mai no ha perdut la seua essència. Precisament per això ara és víctima d’una evolució econòmica global i imparable. Si fa no moltes dècades adquirir un pis a la plaça Castelló –popularment coneguda com Palmeretes– era motiu de certa distinció social, hui aquest espai reconfigurat concentra una estranya convivència entre persones envellides, joves que ja no ho són tant i que continuen desorientats i turistes que ja no han de pagar un allotjament més car al centre. El resultat és desolador: els comercials amb corbata actuen amb agressivitat, amb ultimàtums poc creïbles però eficaços, a l’hora de vendre immobles sota el pretext que el barri està en procés de millora, i que la seua turistificació fa de la inversió en pisos i locals una garantia de futur.

Els qui no divisen cap futur pròsper són els expulsats del barri. Els qui no troben un pis per davall de 600 euros mensuals a Carolines, que ha multiplicat l’hostilitat contra la classe social que sempre va acollir. L’antiga fàbrica de les Cigarreres, la de les dones que es van poder incorporar al treball a través de la industrialització, hui és un complex cultural que no s’ha transformat en el nucli irradiant del sector, tal com s’ha promès en tantes i tantes campanyes electorals. Una nova oportunitat perduda mentre el barri, que reflecteix un art urbà que sembla innat, mostra murals colorits i voltors dibuixats en edificis antics que volen expressar amb sàtira la transformació de Carolines.

El barri va nàixer a els acaballes del segle XIX. Rep el nom de les illes del Pacífic que en aquell moment mantenia Espanya en disputa amb l’Alemanya recentment unificada, que arribava tard a les polítiques de supremacia territorial. El nacionalisme espanyol, ferit amb la pèrdua colonial posterior, es reflectia també en els topònims encara conservats. Els 138 anys de vida del barri, segons els activistes veïnals, han arribat al punt i final «fruit de l’avarícia i l’especulació», tot i haver sobreviscut «al còlera, a la febre groga i a la guerra». Però no va poder suportar la turistifació, sentencien a través d’un pasquí que convocava a un funeral pel barri el passat dissabte dia 6.