VALÈNCIA. Si heu sentit parlar d'ell, estareu acostumats al curiós llenguatge que utilitza i les estrictes normes que té. Si no és així, potser açò que contaré vos sorprén un poc. Siga com siga, acompanyeu-me en este relat de com vaig conéixer i sopar amb el gastroprescriptor anònim més famós de València i contornada, més conegut com El Tipo que Nunca Cena en Casa, o simplement "El Tipo" per als amics. Ell sopa cada nit a llocs que li recomanen, que descobrix investigant o que passa per davant i li criden l'atenció, i després els valora segons el seu nivell "d'okeyor" en un rànquing de cinc estreles que va des del "No tiene el ok" fins al "Tope de ok". A més, s'ha autoimposat tres normes: poder sopar per menys de 25 euros; no valen franquícies i ha de tindre algun plat en la carta que només pugues menjar allí. Fins ací tot prou normal, ara bé, la cosa es complica quan arriba el moment de fer les ressenyes, ja que les seues crítiques, poc convencionals, utilitzen un llenguatge molt directe que pot ofendre —i ha ofés— els lectors i restauradors poc familiaritzats amb la seua escriptura canalla. Dit açò, comence el relat intentant fer ús del seu univers literari, per a explicar com va ser anar a sopar amb ell.

Eixe matí vaig rebre un telegrama —sí, encara existixen eixos paperets— en el que posava "no faces plans per a esta nit", firmat per "El Tipo" que em va entregar en mà una Burrata emmanillada. Després de donar-me la missiva va suplicar amb veu tremolosa: "Parla-li bé de nosaltres al Tipo, ens té empresonats en una nevera de platja blava a totes nosaltres, als pans baos industrials i a un sac de bosses d'ensalada mesclum". Potser, El Tipo havia llegit l'article on el nomenava, o tal volta volia castigar-me per alguna recomanació Hedonista. El cas és que per a alguns, anar a sopar amb un futbolista o amb una cantant pop esdevé un anhel irrealitzable, per a mi, participar d'un sopar amb El Tipo, era complir un somni. A les 20:00 h, vaig notar una lleu olor de fregitó i tot seguit una croqueta gegant estava en ma casa per a dir-me que l'acompanyarem jo i la meua parella. "Però senyora croqueta, no puc deixar el xiquet a soles en casa", vaig dir. "No patisques", va pronunciar en un perfecte C2 de putxero, "he portat un ram de violetes expertes en puericultura per a fer-se càrrec del babysitting". Tot seguit ens va donar dos antifaços negres, a l'estil de Grey, i ens va pujar a un cotxe. Pensava jo en una limusina o un cotxe negre, però El Tipo vol mantindre a tota costa el seu anonimat, així que es mou en el cotxe més venut a Espanya, i que menys mirades desperta, sí, parlem d'un Dacia Sandero gris.