VALÈNCIA. Durant segles, mestres de la construcció —tots homes— van intentar establir una proporció que harmonitzara l’ésser humà amb l’espai. La grandària ideal d’una porta, d’una habitació o d’una cadira basades en proporcions matemàtiques perfectes com la secció àuria. Amb la industrialització, les investigacions de mestres de la construcció com Vitruvi, da Vinci o Alberti va donar pas a l’estandardització i la fabricació en sèrie. Però el món ja no és el mateix.
“Els cossos contemporanis es componen de la interacció d'elements biològics i socials que evidencien el sistema d'identitats com una màquina en constant multiplicació, reconstrucció i destrucció”, explica l’arquitecte Mario Montesinos. “Aquesta nova noció canviant d'identitat coincideix amb el que ja definia la teoria queer: l'entesa de l'ésser humà com una construcció de préstecs, citacions, proximitats… Pur artifici, resistència a l'estandardització i la reproducció de la multiplicitat de la vida”.
Per a Montesinos, estes identitats múltiples no cabien a l’arquitectura universalista del Moviment Modern, la que normalment reconeixem com edificis blancs i rectes. I després d’estudiar ADE i Arquitectura a la UPV, va decidir marxar a Nova York per a continuar aprenent a construir una arquitectura on caben més formes de vida que a la moderna.
De tornada a València per la pausa del confinament, van començar a arribar els encàrrecs per transformar pisos de València i Bolonya. I ell es va basar en l’experiència de les discoteques d’arreu del món, que ja havia estudiat al seu últim any de carrera.
“Els espais de la nit tenen les característiques que hauria de tenir totes les tipologies: temporalitat, espais adaptables i indeterminat i intervinguts per la tecnologia”, explica Montesinos. “Materials, colors... tot això conforma un univers”.
Amb llums linears i colors fluor, Montesinos tracta d’importar els seus aprenentatges del disseny de discoteques a la seua última casa, dissenyada a Bolonya. “La domesticitat normalment s’associa a materials càlids, però jo crec que el més important no és la propietat del material, sinó la percepció de l’atmosfera que es recrea”.