Dimarts em vaig fer un regal bonic. Després d’una jornada maratoniana a la Facultat, em vaig permetre el luxe d’assistir a la sessió dels Dimarts Poètics de la Naia a la llibreria Pynchon & Co. d’Alacant. Hi intervenia, en el marc d’aquesta guardonada iniciativa —el passat 10 d’abril va ser reconeguda amb el prestigiós Premi Fundació Bromera al Foment de la Lectura 2024—, tota una autoritat de les lletres catalanes contemporànies: la poetessa, traductora i crítica literària Marta Pessarrodona. I va ser una un pura delícia. Amb la sala plena com un ou —tant que vaig haver de seure al terra, com quan era Boy Scout—, Marta va ser diligentment presentada per la professora i acadèmica Mari Àngels Francés, la qual, hàbilment, va saber conduir l’acte perquè les intervencions no deixaren de tenir un cert aire de conversa entre amigues. I així, la veterana autora de Terrassa —que ja venia de fer una conferència a la Universitat aquell mateix matí— va fer l’efecte que se sentia especialment còmoda, còmplice, distesa. Com a casa. 

I va fer fluir entre les parets de la llibreria una festa d’anècdotes, records, reflexions, idees, percepcions literàries i —per descomptat— versos. No sempre passa, això. Però dimarts va passar: les paraules, les imatges, les sensacions, les il·lusions i les emocions van fluir en el discurs de la senyora Pessarrodona amb la facilitat, la suavitat i l’elegància d’un mocador de seda lliscant per l’interior de la vareta màgica d’un prestidigitador. Fins a l’extrem que la poetessa, fins i tot, com a singular obsequi a la concurrència, va accedir a llegir en veu alta, en primícia, alguns del poemes que configuraran el seu pròxim llibre.

Però enmig d’aquella festa de l’evocació, de la poesia i de la vida, la senyora Marta Pessarrodona i Artigues, com qui no vol la cosa, va deixar anar un comentari —aparentment secundari— que em va cridar poderosament l’atenció. Tant, que la curiositat no ha deixat de burxar-me amb recurrència en aquests últims quatre dies. Era sobre els seus anys joves viscuts a Anglaterra. Hi va venir a dir:

—L’any 1972 va ser un any terrible, però que es va acabar molt bé. Em va salvar potser no tant llegir com una cançó: You’ve Got a Friend de la Carole King. És una cançó de l’any 1971, però que a Anglaterra va arribar el 1972. I ja us dic: em va salvar com la vida, no?

Hi insistisc: no m’he pogut traure del cap aquesta confessió feta per la Marta Pessarrodona, de passada, dimarts, a Alacant, en els Dimarts Poètics de la Naia a la llibreria Pynchon & Co. Com va ser que aquesta cançó li va salvar la vida? Per què? Enmig de quines circumstàncies? De quina manera s’hi va obrar el prodigi? En quin moment? Amb qui? Quina gran o petita història de vida s’amaga darrere d’aquesta accessòria revelació? Per què ara, més de cinquanta anys després, n’emergia així, inopinadament, del fons de la memòria? La curiositat em va punxar el cor i el fetge. I vaig estar a punt de preguntar-li al final de l’acte: "Marta, disculpa: com és això que la cançó You’ve Got a Friend de la Carole King et va salvar la vida quan encara no tenies trenta anys? Però no m’hi vaig atrevir. Per pudicícia. Fins i tot, he estat temptat de telefonar-li després i demanar-li si es podia contar, aquesta història de la seua joventut a Anglaterra, quan una cançó —més que no el fet de llegir!— li va salvar la vida. Però no. No. Entenc perfectament que seria un gest de mala educació: de tafanera extrema, d’intromissió hipertròfica, d’imperdonable violació de la intimitat. I ho he deixat córrer...

M’he hagut d’acontentat, per això, sense poder saciar del tot aquesta inopinada curiositat que em va venir durant la conversa pública de dimarts, a escoltar insistentment, una vegada i una altra al llarg de tota la setmana, la referida cançó de Carole King. I he provat d’assaborir-ne la lletra redemptora que, traduïda al vernacle, ve a dir —més o menys—:

"Quan estigues deprimit i amb problemes, / i necessites una mica d’amor i tendresa / perquè veus que tot va malament, / tanca els ulls i pensa en mi, / i de seguida vindré / a il·luminar fins la teua nit més fosca: / així que cridaràs el meu nom. / I ja saps: estiga on estiga, / vindré corrent / per tornar-te a veure. / Hivern, primavera, estiu o tardor. / Només cal que em faces un toc / i hi seré, al teu costat. / Tens una amistat en mi. / Si el cel, damunt teu, / es fa obscur i ple de núvols / i el vell vent de tramuntana torna a bufar / alça el cap ben alt / i crida el meu nom en veu alta. / En un tancar i obrir d’ulls em sentiràs tocar a la porta / així que hauràs cridat el meu nom. / Ja saps que, / estiga on estiga, / vindré corrent, corrent. Sí, sí: / per tornar-te a veure. / Només cal que em faces un toc / i hi seré, sí. Vindré. / No és bo saber que tens en mi el caliu d’una amistat / enmig del fred del món? / Et faran mal, sí. I t’abandonaran. / I prendran la teua ànima, si els deixes. / Ah! Però tu no els deixes! / Només has de cridar el meu nom. / I ja saps: estiga on estiga, / vindré corrent, corrent, sí, sí. / Per tornar-te a veure. / Hivern, primavera, estiu o tardor. / Només cal que em faces un toc / i vindré, sí. Em tindràs al costat. / Tens una amistat en mi. / Tens una amistat en mi. / Oh, sí, ara tens una amistat en mi! / Sí, criatura dolcíssima, sí: ara tens una amistat; tens una amistat en mi".

Com la llapassa. La vella, tèbia i melosa cançó de Carole King que, segons sembla, un dia —no sé com ni per què— va salvar la vida de Marta Pessarrodona se m’ha enganxat aquesta setmana a l’esperit d’una manera indeleble. Com un garguller, com un albarzer, com un cospí. I és així que, cantussejant-la internament una volta i una altra —desenes, centenars, milers de vegades, potser— he fet classes, he corregit textos, he esmorzat, he dinat, he sopat, m’he dutxat, he conduït autopista amunt i autopista avall, he passejat a la vora de la mar, he conversat, he contestat correus, he parlat per telèfon, he llegit, he escrit, he jugat als escacs i m’he embadocat admirant el cel i la mar d’Altea... Fins i tot, la blana i ensucrada cançó de la senyora King m’ha acompanyat internament, com un bàlsam de l’esperit, en no pocs dels moments d’impagable fascinació que aquesta mateixa setmana he pogut viure a Altea amb motiu de la 25 edició d’aquest esdeveniment inenarrable que és Com Sona l’ESO. Mentre veia ballar 1.500 adolescents, dimecres a boqueta de nit, al flamant passeig de la platja del Bol en l’activitat «Ballem Altea», durant l’assaig general de dijous, mentre ahir al matí visitava la zona d’acampada al riu; i també anit, en l’espectacular i emotiu concert de cloenda. Mil voltes que poguera viure la meravella del Com Sona l’ESO, mil voltes que em sentiria desbordat per l’emoció!