Sóc més de salat que no de dolç, de tota la vida. No puc evitar-ho, ni ho intente. He crescut menjant caspellets i moixama amb oli i ametles. Allà on hi haja un capellanet a la flama allà estic jo. Un divendres al mercat amb amics, cervesseta i unes corfes d’abadejo. Què més vols? Si m’apures quan la temporada comence una tomaca ben oberta i uns pimentons en salmorra. No necessite més… Micromoments de plenitud. Una terrasa amb sol i ja està. No és menester acumular per gaudir. ‘Carpe Diem’.
Fruïm amb la nostra gastronomia i tradició. I és que el salaó o la saladura forma part de la cultura culinària de la Marina (i més enllà) des de fa segles. D’abans dels conqueridors. Es veu que la paraula moixama podria vindre de l’àrab clàssic i significaria ‘assecat’. És a dir, lloms de tonyina ben seca i ‘salà’. Feta per perdurar. Recordem que els moriscos de les nostres terres d’abans de l’expulsió de 1609 mantenien d’amagat els seus costums, i pertant no menjaven porc, però tampoc aliments de la mar sense escames. És a dir, ni sèpia, ni polp, ni calamar. Això sí, la moixama i la sardina salada era d’allò més habitual. Aleshores, allò de que la tonyina és com el porc del mar no sé com ho veuran…
Però tornem als vells costums de la mar, i és que la tècnica de salar el peix per després assecar-lo al sol és més antiga si cal. El seu origen ací es remonta en principi al S.IV abans de Crist, a l’Edat del Bronze quan els mercaders fenicis l’utilitzaven per transportar i comerciaitzar el peix. Tot i que sembla que era ‘vox populi’ al Mediterrani perquè en temps dels egipcis també es menjava salaó. Els romans i desprès els àrabs van incorporar aquesta manera de fer a la seua alimentació, i més endavant, els cristians.
