CASTELLÓ. Anna Millo (Benicàssim, 1994) acaba de publicar el seu primer disc en solitari, Radiografia, però no és una desconeguda per als escenaris de la nostra terra. Amb una trajectòria musical de més d'una dècada, la cantant ha liderat diversos projectes, alguns dels quals encara forma part, com la banda de música jamaicana The Dance Crashers, el grup de versions Blackbird Trio i la A4 Reggae Orchestra. També, ha sigut una de les veus de La Kinky Band, una de les principals orquestres de Castelló, des de 2016 i fins a l'any passat. I ha col·laborat amb nombrosos artistes del panorama valencià i estatal com Xavi Sarrià, Smoking Souls, El Diluvi, La Ranamanca, Dandy Wolf o Radio Rude.
Però, com la mateixa artista afirma, ara és quan es presenta com a Anna. No és la veu de cap altra banda. És ella a l'escenari, donant veu a les huit cançons que formen el seu disc de debut. Radiografia es presenta, a més, com un disc conceptual, eclèctic i molt íntim. Cada una de les seues cançons està relacionada musical i líricament amb una part del cos. 'Pormásquequiera', el seu primer senzill, parla de l'ansietat.
Es tracta d'un projecte sense dubtes molt personal, on Millo canta en valencià, castellà i anglés -idiomes que ha utilitzat tot aquest temps- i empra estils tan diferents com el hip-hop, el neo-soul o el pop. L'artista presentarà el disc, per primera vegada, el pròxim 12 d'octubre en Radio City València. Dies després -el 17 d'octubre- l'interpretarà en directe a la sala Paral·lel 62 Club de Barcelona i també estarà present en la 16ª Fira de la Música Valenciana, que com cada any es celebrarà a Castelló de 14 al 16 de novembre.
-Molt de temps pujant als escenaris, però traure un disc implica molt més emocionalment. Et donava vertigen fer el pas?
-Molt, és com tornar a viure des de zero, com tornar a començar. Presentar-se a algú amb el teu nom i cognom no és el mateix que dir que eres la cantant de 'x' projecte. Em sent dissociada de la realitat. Ara vaig a viure el que és traure música sola i se sent com parir un fill.
-I per què ara? El primer single el vas traure el dia que complies 30 anys... t'ha servit d'empenyiment canviar de dècada?
-D'empenyiment i de "tope". És ara quan m'he vist preparada i tinc els mitjans. Si no ho he fet abans era per falta de temps i de mitjans. Treure un disc implica una inversió de temps i diners super gran. Per tant, ha sigut un cúmul de casualitats. Ix ara, però fa un any que vaig començar a preparar-lo.
-Has format part de diferents orquestres i treballat amb músics molt distints. Com ha ajudat tot això a construir la teua identitat musical?
-Doncs ha donat lloc a un disc eclèctic amb moltes influències. Al final, les bandes en les quals he estat i estic, i les orquestres, m'han donat un bagatge professional que no es pot pagar en cap escola i en cap institució. Tanta gent que he conegut m'ha inspirat a fer ara açò.
-De fet, hi ha cançons que sonen més a reggae, però d'altres sonen molt pop.
-Eixa era la idea i la por. Em costa definir l'àlbum en un estil concret, però va lligat al que volia expressar. Tenia ganes d'experimentar i, per tant, entre en contacte amb diferents pals i estils.
