Va ser un dilluns. El dilluns 26 de març de 2007, per ser exactes. Ens vam citar a les nou i mitja del matí, a l’escola del CRA L’Encantada, de Planes. Carlos Caballer, un d’aquells mestres modèlics i impagables que hem tingut al nostre país, m’havia invitat a conéixer personalment les xiquetes i els xiquets de «La Classe dels Pirates», de 6 o 7 anys, amb qui, durant alguns dies, havia mantingut això que se’n diu «una correspondència escolar». Sembla que, guiats pels seus mestres, les criatures havien localitzat i havien treballat a classe el passatge d’un llibre meu en què parlava de la llegenda de la famosa Encantada de Planes que dona nom al barranc i al centre educatiu del poble. I Carlos Caballer, després d’haver propiciat el breu intercanvi epistolar, havia organitzat una trobada amb «aquell escriptor de la Universitat d’Alacant que parlava de l’Encantada» al mateix poble de Planes. Amb un format molt especial: una excursió amb totes les xiquetes i tots els xiquets del col·legi al mateix barranc de l’Encantada, perquè foren ells mateixos qui em presentaren l’habitat del llegendari personatge.

Va ser un dia màgic. Per això no el podré oblidar mai. Amb els cotxes dels mestres, de les mares i dels pares de l’alumnat ens vam apropar fins al gorg del Salt. Havia plogut i el paratge feia olor de terra humida. Rentats per l’aigua de la primavera acabada d’estrenar, els arbres, els arbust i les herbes se’ns oferien frescs, nets, incitants. Barranc avall, vam fer una excursió preciosa fins a l’Estret, passant per la vora del toll del Blavet i vorejant el Molí Mató o Molí de l’Encantada. Oliveres, cirers, xops, carrasques, llorers, caquiers, nesprers i pins semblaven donar la benvinguda a tota aquella riallera colla de xiquetes i xiquets que em va acompanyar per tot aquell espai màgic on vivia l’Encantada: la seua Encantada. Perquè —no ho he dit— part de la gràcia del projecte educatiu que estaven duent a terme en aquell CRA L’Encantada era que, entre totes i tots, havien decidit apadrinar l’Encantada amb el compromís d’estudiar-la, donar-la a conéixer, protegir-la, preservar-la, promocionar-la i estimar-la.

El temps, ennuvolat i inestable, va voler respectar aquell 26 de març la il·lusió que tots —mestres, alumnes i jo mateix— teníem en aquella excursió. I, durant unes hores, vam poder ser feliços festejant la fantasia de tan suggeridor paratge. «Si et va bé l’horari, pots vindre a dinar al nostre menjador escolar, que també és especial», m’havia oferit Carlos. I, en efecte, també era especial: perquè consistia, senzillament, en el fet que els únics tres alumnes que feien servir durant aquell curs escolar el servei del menjador escolar baixaven acompanyats pels mestres fins a un bar familiar del poble on generosament els donaven de menjar. Fins allí vam baixar, en efecte, els mestres i jo, en haver tornat al col·legi després de l’excursió. I encara recorde vivíssimament —riu-te’n, tu, de la magdalena de Proust sucada en te!— la meravella del plat de calent que ens hi van escudellar (un blat picat que hauria de ser declarat patrimoni gastronòmic de la humanitat!) i la sabor inenarrable de les botifarres seques —amb ceba, una mica picants— que ens van oferir com a aperitiu i que igualment eren una veritable obra d’art.

Per completar el dia, després de dinar vam tornar al col·legi i vam dedicar la sessió de la vesprada —hi havia en aquell temps encara horari escolar partit— a continuar festejant la fantasia per mitjà d’una sessió de contacontes a partir de les Rondalles valencianes d’Enric Valor. I val a dir que la fascinació reflectida en els rostres de les criatures no es podia pagar amb diners...

Fa més de dèsset anys d’aquell dia. I encara el recorde moment per moment: com si fora ahir mateix. Tant és així que encara ara em sembla sentir sobre la pell la brisa que inopinadament es va moure de vesprada, quan després del ritual dels comiats vaig decidir fer una picardia i tornar jo tot sol al gorg del Salt, que és on diuen que s’apareix la llegendària Encantada, per fer fotografies i assaborir la bellesa del paratge amb el benefici inefable d’una absoluta la solitud. Hi insistisc: mai no en podré oblidar l’instant. Perquè, en l’admiració del gorg del Salt —el Gordo en Sal, que en vaig sentir dir a Planes—, ja quasi entre dos clarors, el ventet que feia bressolar les branques dels arbres se’m va entrar de sobte esquena endins. Un formigueig estrany em va córrer de dalt a baix la columna vertebral i la pell se’m va esborronar tota, des dels peus fins al cap. Una idea pueril em va vindre inevitablement al cap:

—Tu ves fent broma, Joan: ves fent broma amb tot això de l’etnopoètica, que ara mateix se t’apareix ací de veritat l’Encantada —lluminosa, imponent, màgica, vestida de blanc— i et cagues damunt de por!