VALÈNCIA. Els diaris ens busquen les pessigolles. Donem nassades a les notícies, cerquem l’opinió que més ens complau, blasfemem davant de l’última gesta d’un immoral. Ens emocionem llegint una nova aventura literària, planifiquem fugides exprés per veure una fantàstica exposició, ens assabentem de l’última troballa científica... La premsa ens estimula, ens provoca. Som unes fures, pertot ens fiquem, tot ho esbrinem. Quin vici voler assabentar-se d’allò què passa al món, que fa córrer i descobrir. La informació és necessària si sabem triar el mitjà, si ens han instruït, des dels 0 anys, en un esperit crític, imprescindible per gestionar els dies als diaris, a la conversa d’ascensor, a la vida. Si som capaços de seleccionar, de cap a peus, qui ens informa, com ens ho explica. Si allò que ens diuen segueix d’entrada el principi bàsic de les cinc W i una H, en anglés of course. Aquestes preguntes que contesten a: Who? (Qui?), What? (Què?), Where? (On?), When? (Quan?), Why? (Per què?) i How? (Com?). En definitiva amb tots els ets i uts. Així cada dia. Quin deliri. Espigolant el titular i el lead que ens enganxen i ens facen bussejar per la notícia. Escabussar-nos, que dirien, al cos de la informació.