Hi ha una llegenda urbana que ve a dir que en algun estrany magatzem medicalitzat i amb ínfules tecnològiques, hi ha criogenitzat el cap de Walt Disney! La idea per la qual s'hauria fet esta extravagància és alhora simple i complexa. Conceptualment simple però de complexíssima execució.
Walt Disney va morir de vés a saber quina malaltia incurable i van decidir serrar-li el cap, on es presumeix residia el seu talent, i criogenitzar-lo. És a dir congelar-lo com a un mamut per tal que el dia que la seua malaltia siga curable, posar el cap al microones, funció descongelar, i cosir-lo a un cos... Oh! Wait! Eixa és la part difícil... Però vull suposar que els ideòlegs de la cosa partien de la convicció que quan arribara l'època del desgel, això de fer Frankensteins a fi de bé, ja estaria tècnicament resolt.
El fet és que en el millor dels casos, si tot això funcionara i en el cos d'un jove tronista hi cosiren el cap de Walt, de què serviria el seu reviscolat cervell? Vull dir, aquell ratolí mig antropomòrfic que va dibuixar, ja no funciona a les televisions ni al cinema. És com a molt, una icona pop per a samarretes de "tiktokers pijas".
De fet, el model actual de negoci de Disney no té res a vore amb el que Walt va imaginar, pensar, crear. Tinc raons per a creure que entraria en xoc si vera el món actual. Personatges LGTBI+ a les seues pel·lícules? "Però que tothom s'ha tornat boig?", pensaria amb el cap que hauria sobreviscut a la cadena de fred. Ell, tan cristià! Què en pensarien a la seua estimada Saint Paul Congregational Church?
Doncs és una miqueta el que hem fet, i encara fem amb esta pandèmia del dimoni i l'economia. Ací a la criogenització li'n diem Fons Europeus, ERTOs, ajudes públiques, condonació de taxes... Hem congelat bona part de l'economia perquè era o això, o es feia malbé, com un pit de pollastre fora de la nevera. I tot, esperant que passe vés a saber quin tall de coses, o potser intentant fer que en passen algunes per vore si podem dur a taula el pit ben rostidet, acompanyat d'unes creïlles fregides o uns xampinyonets. Confiant que l'economia torne a arrancar i eixes empreses puguen ser descongelades. Vana pretensió si em volen sentir a mi. La majoria no sobreviuran al nou temps. Mickey Mousse ja no fa gràcia. No entenem que Pluto siga un gos i Goofy que n'és un altre, s'assemble i es comporte com el nostre cunyat.
Tot ha canviat. I moltes de les empreses a les quals hem salvat el cap, no tindran cos on cosir-se. Anem fent-se a la idea, perquè el futur s'ha accelerat, i esta situació ha fet que horitzons llunyans fa només díhuit mesos, siguen ara realitats indiscutibles i quotidianes. Tot allò de recuperar l'estatus anterior com si no haguera passat res, és un somni absurd, estèril i castrant, que generarà frustracions, i hauríem d'anar treballant en com encarem ja, no dic el futur, sinó el present.
Ja ho deia la cançoneta d'aquella sit-com: "¿quién lo iba a imaginar, que volverías de aquel viaje?", i mira tu com va tornar Toni Cantó del coma! Ni amb els calbots i bescollades de la Sole es va aconseguir espavilar-lo. Ja no sap viure sense un sou públic, i francament dubte que siga això el que volem per a les nostres empreses.
