Aquesta setmana que ara acabem molta gent tant a l’estat espanyol i, sobre tot, a altres països europeus s’ha vist sobtada pel pacte al que han arribat les dretes espanyoles (PP i C’s) amb l’extrema dreta espanyola (Vox) a Andalusia. Durant les darreres setmanes he seguit, afortunadament des de la distància, les evolucions de les negociacions tan particulars que han dut a terme les dretes espanyoles. En alguns moments em semblava estar veient un episodi de la sèrie de dibuixos animats “El Correcaminos” amb una cursa desbocada pel poder on tot s’hi val amb tal de pillar cadira i, sobre tot, pagueta per a viure de la política. Només cal revisar la trajectòria dels tres líders per a adonar-se’n que aquests senyors o bé han viscut tota la seua vida de la política, o bé ja han passat més temps vivint de la política que de la seua professió. En la política ja es sap: càrrecs nomenats a dit i salaris molt per damunt del salari més habitual a l’estat espanyol, que segons les darreres dades disponibles provinents de l’enquesta d’estructura salarial de l’INE (Instituto Nacional de Estadística) és de 16.497€ bruts a l’any... En fi...
I és que a poc que algú haja estat seguint aquestes negociacions, són relativament fàcils d’identificar els tres papers principals de l’opereta que anava encaminada a suavitzar la percepció social del fet que l’extrema dreta espanyola siga una de les forces polítiques que estiguen donant suport a un govern autonòmic PP-C’s. Tenim en el paper del “poli malo”, el partit ultra llançant unes condicions impossibles d’assumir en primer terme per a després llançar les condicions que realment volien aconseguir i que així semblaren menys dolentes. Estratègia de manual de primer curs de manipulació política. En el paper de “poli bueno”, el partit del que han eixit gran part dels que interpreten al “poli malo”, fent allò de no acceptem les primeres condicions però les segons ja ens van bé. Finalment, tenim al partit del “jo no he vist ni he escoltat” que no s’asseu en la mateixa taula que l’extrema dreta perquè no els resulta estètic però que signa un pacte de govern amb el “poli Bueno” que necessita de manera indispensable els vots de l’extrema dreta per a la investidura. A veure, de moment els qui observem encara sabem sumar. A tot açò l’altaveu mediàtic que li estan facilitant a l’extrema dreta espanyola ja el voldrien per a elles altres formacions polítiques.
El resultat, l’extrema dreta espanyola ara mateix té una capacitat real d’influir en la presa de decisions polítiques a l’estat espanyol. És a dir l’extrema dreta condiciona ja de facto allò que en el món de l’empresa s’anomena entorn empresarial. En concret, els factors polítics estan associats a allò que s’anomena macro-entorn o entorn general i són el primer tipus de factors als que es presta atenció l’anàlisi PESTEL. Aquests factors es classificaran després en oportunitats i amenaces de l’entorn, segons impacten positiva o negativament en l’empresa.
Per tant, entre d’altres coses, caldria posar la lupa en la memòria econòmica del partit espanyol d’extrema dreta. Se que no sóc l’única economista que ha intentat localitzar l’esmentada memòria i no l’ha trobat publicada enlloc. De fet, fa uns dies Juan Ramon Rallo va preguntar al partit d’ultradreta per ella i al dia que escric aquesta columna crec que encara no ha pogut llegir eixa memòria econòmica.
