‘No hi havia a València dues cames com les teues’ deia el nostre estimat periodista i poeta Vicent Andrés Estellés. I no les hi havia de veritat, de boniques i d’eròtiques que insufablen desitjos i evocacions del passat. Unes cames precioses que deixaven fluir la imaginació i no aquestes ardents i unflades que pegades al balcó, bullint per la calor, cerquen un aire fresc que no arriba. I és que hui toca parlar de basca i xafogor.

De vent de Ponent i calitja. De calor sufocant que dificulta la respiració. De l’ompresència de Don Llorenç que fa que ens amaguen a la recerca d’una ombra benèvola i salvadora. I de la humitat que ens ofega a tots els que vivim a la zona litoral. Ja ha arribat la primera onada de calor. I es nota. 

Com cada any es nota. Sembla que arriba juliol i no ens enrecorden fins que tot d’una el cos mostra els primers símptomes. Costa dormir a la nit. Sembla que la calor s’apodere dels nostres cossos i comencen a bullir per dins. Sí, sóc una exagerada però aquesta és la sensació real, almenys la meua. Posar els peus en remulll amb aigua freda i sal. Dutxar-te amb aigua gelada. Dormir amb les finestres ben obertes per veure si corre l’aire i girar i regirar mil vegades al llit. Nua, sense pijama ni llençols. Esperant un pròxim constipat i a disposició plena dels mosquits.

Ho sento, no soporte els aires acondicionats. De fet, en aquestes èpoques d’ebullició corporal el millor moment del dia és el matí. Cap a les sis o les set. Quan encara refresca de la nit. I obris els balcons i entra aire net i no pols. Encara et sents en acció, amb ganes de fer, de començar però passen un parell d’hores i ja arriba la xafogor. I la calor i la fleblesa i la mandra s’imposa a l’acció. A no ser clar que visques en l’obligació. I les parets del pisos vells comencen a escalfar qual forns. I a casa has de baixar persianes i tancar-ho tot. Ara entenc les antigues construccions amb xicotetes finestres. Tot ombra, frescor i discrecció. 

Llavors en aquests dies intensos la migdiada es converteix en litúrgia per l’ànima i el cos. I quan s’acaba i eixes al carrer el sol pica i pica fort. I t’amagues un altre cop. I et converteix en au nocturna. I fuges de la calor intensa que combats amb aigua fresca. O si socialitzes amb un quinto o un terç gelat. Baixa el sol i comences a ser persona. La gent ix al carrer. I veus tots aquells cossos vermellencs qual gamba roja de Dénia que tornen de la mar i et fas creus. Perquè per a tu és ara quan toca posar-se en remull. 

Tota una marabunta de turistes que s’alimenten de sol i platja. I tu que desitges ombra i frescor. Pell blanca i cap insolació. I que no arribe, per favor, cap notícia d’incendi al Montgó.

Però el sol baixa rogent i el vent és de ponent. I bufa fort i puja més encara la sensació de calor. Vent sec i càlid, qual desert. Terra roja de secà. Ponent, poca pluja i molt de vent. 

I de nit ja tornem. Peus unflats i pell calenta. Forn vivent. Regue les plantes amb abundància perquè no morin d’assecament. I seguint el fil em regue a mi mateixa amb una bona cop de vi blanc. I ja està, amb això (i els efluvis de l’alcohol que pugen amb facilitat al cap) és suficient per relaxar-me i que les forces no tingudes al llarg del dia m’espenten cap al llit.

Només espere que em desperte una tempesta d’estiu. Amb trons i aigua torrencial durant deu minuts. Que deixe pas a l’aire fresc i allunye aquesta basca que em té destarotada a mi i a uns quants.