CASTELLÓ. Hi ha noms que no cal presentar i a Castelló eixa és Carme Ripollés. Fotògrafa des de fa una vintena d'anys, aquesta periodista ha capturat infinitats d'esdeveniments culturals, esportius i socials a la província. Quasi una dècada va estar al servei de la delegació del Levante Castelló, fins al seu tancament l'any 2019. Ara, com a treballadora freelance, col·labora amb diferents capçaleres, entre d'altres aquest mateix mitjà, per al qual ha fotografiat moments que romandran sempre en la memòria dels lectors i lectores. Des de l'ascens del Castelló CD en Màlaga, fins a com visqueren els sanitaris de l'Hospital Provincial la desescalada de maig.

Carme Ripollés atén a aquest diari dies després de rebre el premi Onda Cero Castellón per la seua trajectòria, però també pel projecte fotogràfic que va desenvolupar durant el confinament. Vora cinquanta fotografies que des del balcó de sa casa van connectar amb infinitats de persones que visqueren aquells dies de pandèmia amb molta angoixa.

Amb la sinceritat que la caracteritza, i també amb un poc de nervis per ser entrevistada, la fotògrafa respon a les preguntes de Castellón Plaza.

-Que ha significat per a tu aquest reconeixement?
-Aquest premi ha sigut una sorpresa total i absoluta, no ho esperava. Tot i que el treball de la pandèmia va ser molt seguit i va tindre una certa repercussió, no pensava que es redimensionara d'aquesta manera. Sembla que en un moment molt complicat i que ningú havíem viscut abans vaig aconseguir connectar en la gent. Allò íntim i personal va traspassar la finestra i la pantalla del mòbil. Així mateix, també crec que d'alguna manera és un reconeixement col·lectiu als companys i companyes fotoperiodistes.

-Et defineixes com una periodista arrelada a la notícia, de les que necessiten estar a prop dels seus protagonistes. Tant de bo, als inicis de la pandèmia hagueres de deixar l'objectiu dins de casa. Com recordes aquelles setmanes?
-D'una banda va ser difícil, perquè tenia la pulsió periodística, però no podia fer res. A juny de 2019 es va tancar Levante de Castelló, on jo estava vinculada. Ara col·labore en diferents mitjans, així que em va agafar en un moment de freelance total. Cada dia m'alçava del llit en el mateix nervi pensant què estava fent jo a casa quan hi havia tantes coses a explicar. D'altra, també he de dir que una pandèmia fa por. Com a persona de 43 anys que tinc em feia por... Així que vaig optar per contar el que estava passant des de la finestra de ma casa amb fotografies que pujava a Instagram. Açò em va servir tant a mi per a expressar-me, com a la gent per a sentir-se identificada. En efecte, vaig rebre reaccions de gent que inclòs no coneixia. Va ocórrer perquè el que jo contava era el mateix que ells veien des de les seues finestres, i a més perquè es veien ells mateixos en eixes fotos.

-Diries que és el treball del que més feedback has rebut?
-Jo crec que sí, perquè com dic molta gent se sentia identificava i a més era un treball molt compacte que tenia una continuïtat. Als periodistes freelance ens ocorre molt que treballem amb la dispersió. No pots viure de dos o tres clients, per tant treballes per a diferents mitjans i diferents àmbits. En aquest cas, havia de passar tot el dia a casa, per la qual cosa a les nits tenia temps d'anar component el puzle. I això es veu, es nota que estava centrada en un sol tema. També, Paula Lorenzino, que és molt intuïtiva i té molt de talent per a muntar peces més multimèdia, li va acabar de donar la lluentor que li faltava amb un vídeo de quatre minuts.

-Per a aquest diari fores un pas més enllà i narrares visualment com era un dia en l’Hospital Provincial de Castelló en plena desescalada de maig. Què fou el que més et va impressionar d'aquells moments?
-Va ser molt impactant veure com havien canviat la seua forma de funcionar. Estava tot molt basat en la neteja perpètua de l'espai. De veres que fou el que més em va impressionar. També, vaig anar en un moment amb incidència més baixeta. El Provincial va poder donar continuïtat al tractament de càncer, que és una de les seues especialitats.

-I el més difícil de fotografiar?
-Supose que el moment d'aproximar-te a la gent i fer-ho de tal manera que aconseguisques contar alguna cosa sense resultar invasiva. Quan mostrem les imatges pot parèixer que els fotògrafs ens ho hem trobat tot així, però res a veure, és molt complicat. Ara bé, va ser molt gratificant veure a les persones que allí estaven treballant, perquè estaven ja en un moment de descompressió. Tenien també necessitat de comunicar-te coses.