CASTELLÓ. Giovana somnia amb ser cantant. Des que l'energia solar va aplegar al poble pesquer de Monte Trigo, en Cap Verd, el seu oncle posa totes les vesprades la ràdio i inunda de música sa casa. Un fet que a aquesta xiqueta de 12 anys, a la qual el món sols li ofereix ser ama de casa, li ha canviat un poc la vida. Almenys, a com ella se l'imagina. També, en Gambia, on els drets de les dones avancen a poc a poc, la jove Hawa està treballant per convertir-se en fotoperiodista. Anhela una professió històricament masculina, però no li fa por, accepta el repte. Mentrestant, ben diferent és el dia a dia de Margaret, qui per a ella no té somnis. La jove va ser obligada a casar-se als 13 anys amb un home que dobla la seua edat. "Sé que no tornaré a jugar", lamenta. La seua sobtada expulsió de la infància va aplegar amb l'obligació de treballar a l'hort, preparar el desdejuni i el sopar i, en definitiva, ser "bona esposa". Tot i això, encara que Margaret accepta aquest com el seu destí, no està disposada a permetre que les seues filles visquen la mateixa realitat. "Les meues filles aniran al col·legi, així no es casaran", clama.

Són molts els relats que confirmen el canvi que està havent-hi a Àfrica. Una nova generació de dones i homes que no estan conformes amb la vida que els ha tocat i lluiten per canviar-la des de les seues mateixes cases. Ni la fam, la pobresa o la guerra pot detenir les ambicions d'una societat perseverant. Una població que amb les millores econòmiques i tecnològiques que va tenint el continent, avança cap a un món diferent. Això ho deixa patent Indestructibles, la nova exposició fotogràfica que ha aterrat a la Llotja del Cànem de Castelló fins al 27 de febrer. En ella, el fotoperiodista Alfons Rodríguez i el periodista Xavier Aldekoa es fan ressò de les històries d'onze xiquets i xiquetes que posen veu per primera volta als seus problemes.

D'Etiòpia a la República Democràtica del Congo, de Txad a Madagascar, passant per Moçambique, Uganda, Guinea Bissau, Cap Verd, Mali i Gambia. Ambos professionals mostren la cara contemporània d'un continent que poc té a veure amb el que es conta d'ell. És en efecte l'objectiu d'aquest projecte, segons diuen els autors, presentar no sols les ferides dels seus ciutadans, sinó també la seua capacitat de superació i resiliència. Un relat que ara, més que mai, pot ser inspirador per la resta del món.

-Al teu treball es parla d'Àfrica com el "continent del futur i del canvi". És així? Està aquesta preparada per a ser-ho?
-El nostre projecte és un crit a la defensa d'Àfrica com un continent que hem de normalitzar, perquè a més de tot és el continent més jove del planeta. La mitjana d'edat és de 18 anys. Hi ha una generació que al futur tindrà molt a dir. És una generació que està sotmesa a canvis molt importants, tant en l'àmbit social, com cultural o tecnològic. El que ocorre és que nosaltres no volem veure més enllà de la ferida, l'estigma o la guerra. Normalment els mitjans de comunicació no fan cas de l'aspecte positiu, de la superació i de la lluita africana. Per això, ho volem reivindicar. Són nens i nenes ara, però en un futur tindran molt a dir, no sols a Àfrica sinó també fora. Serà un continent molt poblat i tindrà molta força.