ELX. La Phalaenopsis és un gènere —una de les divisions que s’utilitza per a classificar espècies a la biologia— que inclou fins a seixanta espècies de la planta d’interior per antonomàsia: l’orquídia. El nom ve del grec «phalaina» (papallona) i «opsis» (paregut), perquè sembla que la seua flor d’un moment a un altre comence a volar.
Encara que és una espècie originària del sud-est asiàtic, repartida entre l’Himàlaia i el nord d’Austràlia —fins i tot existeix l’illa Orquídia a Taiwan—, les orquídies que es venen ací són en realitat dels Països Baixos. Des del boom de les tulipes —importades de Turquia al segle XVII—, la floricultura holandesa és el major productor del món.
Als afores de la Haia, hivernacles de vidre i metall repliquen al seu interior climes tropicals per poder cultivar fins a huit milions de plantes a l’any en només díhuit hectàrees d’una de les empreses. Un sistema artificial amb una climatització que genera un fort impacte energètic i completament automatitzat que cada any necessita menys persones treballant.
Horts de Palmeres d’Elx
Superfície actual: 500 hectàrees, l’equivalent a casi 200 Martínez Valero
Superfície el 1797: 2.859 hectàrees, l’equivalent a 1144 Martínez Valero
Des de fa més de 12.500 anys, els humans han dissenyat un enorme sistema per garantir el menjar. Des del Tigris i l’Eufrates a l’antiga Mesopotàmia, els humans modelen el planeta per poder menjar-se’l. A simple vista de postal turística o passant pel carrer, sembla que Elx estiga rodejada per un bosc natural de palmeres. Però en realitat és un dels projectes urbanístics més ambiciosos de la història.
Després de testar el sistema al Marroc, els andalusins van importar este sistema agrícola basat en la plantació de Phoenix dactylifera a Elx i, en menor escala, a Oriola. “El sistema d’oasi és una forma de parcel·lar la terra que permet aprofitar l’aigua gràcies a la palmera”, conta la documentalista Anna Àlvarez. “Van explotar la terra dividint-la en parcel·les d’una tafulla, que a Elx són 953 metres quadrats. Solen ser quadrades o rectangles, encara que també trobem algun triangle, però solen tindre formes ortogonals perquè l’aigua es distribuïa més fàcilment”.
Per això, en realitat el palmerar d’Elx és la suma d’un centenar d’horts —si comptem només al nucli urbà— on els marges dels bancals estan marcats per una fila de palmeres amb un objectiu triple: delimitar els horts, aprofitar l’aigua i generar un microclima a l’interior de la parcel·la. A l’ombra de les palmeres “creixien plantes a doble altura. Per una banda garrofers, ametlers, oliveres i magraners, que al seu torn afavorien per altra banda el creixement en terra d’herbes com l’alfals, ideals per a la ramaderia”. Plantes menys acostumades a la calor del sud d’Europa que s’ajuden unes a altres amb la projecció de la seua ombra.
