CASTELLÓ. Maletes de terra és el record d'aquelles dones que al llarg de la història han sigut invisibilitzades i oblidades. En un moment, com diu Sònia Alejo, on aquestes eren "atacades per altres pandèmies, com ara el feixisme". A l'obra, cinc dones comparteixen el seu pas per un món d'entreguerres. Ames de casa que lluitaren per mantenir els nuclis familiars intactes, dones que clamaren per la llibertat i foren empresonades, i d'altres que hagueren directament d'exiliar-se. Ni la vida fou justa amb elles ni el pas de la vida esborrant-les. Tanmateix, la companyia de Vila-real Visitants Teatre va emprendre en novembre de 2019 un exhaust camí per a recuperar-les.
Un camí que de fet no està sent gens fàcil. I és que la crisi del coronavirus ha fet que l'espectacle de la dramaturga Sonia Alejo no haja pogut a penes representar-se. Menys de cinc funcions acumula la producció castellonenca, que tant de bo ha convençut al jurat dels Premis de les Arts Escèniques Valencianes per a ser considerada com la millor peça d'arts de carrer del 2020.
-Hi ha molts errors del passat que encara són idèntics en el present. Han aconseguit les dones de l'avui la visibilització que no van tenir les seues precursores?
-Reivindicar la dignitat de les dones és una feina que mai acaba. En els darrers anys s'ha donat a conéixer a moltes dones dramaturgues, però possiblement no se'ls dona la visibilitat que acaben de tenir. Núria Vizcarro, Mafalda Bellido, Begoña Tena, Lucía Saez... Hi ha moltes dones, però no se'ls acaba de fer valdre, no sé si perquè no som un reclam per als mitjans.
Un altre exemple. Tinc una filla que ahir va complir 15 anys, doncs al seu llibre de literatura valenciana, als últims capítols, es parla del teatre valencià. En tota l'enumeració de companyies i autors només hi ha noms d'homes. Un llibre actualitzat en el 2020. Ja fa més de deu anys que les dones estem renovant la dramatúrgia valenciana, però en aquest llibre de tercer d'ESO no ho saben. En el seu lloc hi ha companyies desaparegudes, que van tancar en la crisi econòmica del 2008.
A més d'açò, el feixisme torna a estar en auge i possiblement es deu al fet que no tenim el bagatge cultural necessari per a tenir un pensament crític. No parle d'una preparació intel·lectual, sinó d'un coneixement de la història que si el tinguérem possiblement açò no es donaria.
-Fou en novembre de 2019 quan Maletes de terra es va representar per primera volta. Com recordes aquell dia?
-Era un dia com avui, tot i que no plovia, era una vesprada gelada. Va ser molt emocionant, ja no sols perquè actuara al meu poble, sinó perquè l'obra té unes característiques que sorprenentment creen una atmosfera de silenci al carrer. Això ja va passar des del primer dia. Tot i que en eixe moment no teníem ni el vestuari definitiu ni la música. Estàvem explorant, perquè no partíem d'un text on aferrar-nos.
-La peça parla en concret d'aquelles dones que foren oblidades i silenciades entre la II República i la Guerra Civil. Què et du fins a aquest període?
-Duc implicada sis anys com a coordinadora del Memorial Democràtic de Vila-real i tots els anys fem una ruta teatralitzada itinerant pels carrers que parla de la memòria històrica de la ciutat. Per això, d'alguna manera ja tenia tot un treball de documentació darrere. A partir d'ací vaig filar una història que parla sobre les dones represaliades, eixes dones que no apareixen tampoc als llibres.
-Quina dimensió ha adquirit ara tota aquesta feina?
-És una peça molt poètica i coral. No fem escenes explícites. Ens recolzem en el moviment del teatre per a fer-les valdre, a elles i la dignitat que sempre han tingut i que la memòria els ha furtat. No sols les dones que foren empresonades o afusellades, també les que van haver d'exiliar-se o resistir a les seues cases malgrat el que tenien al voltant. Volien sobreviure per mantenir el nucli familiar. Maletes de terra parla presicament d'eixa terra que te'n dus darrere quan t'en vas lluny i no saps quan tornaras. Tu o la teua familia.
-Hauríeu d'haver representat aquesta obra a Alacant el passat mes de setembre. Tant de bo, va ser cancel·lada per l'ajuntament poques hores abans de començar la funció. Un fet que va ser qualificat, per diferents veus, com a "boicot al sector". Com ho visquéreu vosaltres?
-Evidentment vam sentir una grandíssima frustració d'arribar i no actuar, perquè una cancel·lació quan és per qüestions tècniques arriba molt abans i si és a l'última hora, per un tema de força major, no passa res, se suspén i s'arriba a un acord per a fer-la en un altre moment. El problema és que no s'havien coordinat els diferents serveis per als permisos tècnics. Amb sort, la nostra cancel·lació va provocar que la resta d'espectacles es feren, gràcies a la pressió. Però sí que vam sentir llàstima. Maletes de terra va ser estrenada l'any passat i després d'això sols l'hem pogut representar a Benlloc i Sagunt. Aquesta era la nostra oportunitat per agafar un poc la correguda. En els espectacles de carrer no tens la possibilitat de fer assajos reials com si ocorre en la sala. Aquí cada volta canvia el públic i el lloc, més sent itinerant, per això era tan important. A més, a la plaça d'Alacant que actuàvem hi havia baix un refugi antiaeri. La funció tenia una dimensió major que cap altra.
-Tot i això, heu sigut reconeguts pels Premis de les Arts Escèniques Valencianes com a Millor espectacle de carrer. Què vau sentir aquella nit?
-En eixos moments els nervis se t'apoderen. Hem estat finalistes en diverses edicions dels premis, també dels Max, però sempre ens havíem quedat a les portes. Hem preparat molts discursos que mai hem arribat a llegir. I ara, que no duia res preparat, ho guanyem. De sobte tota l'emoció et ve damunt. No sols pel procés de Maletes de terra, de les dones meravelloses que hi ha darrere i els actors boniquíssims, sinó perquè és l'esforç de molts anys. Cada espectacle és una peça fonamental per a aplegar al següent. No fem productes, si algú investigara el nostre treball s'assabentaria que cap peça és com l'anterior. Anem buscant i arriscant. El més curiós és, a més, que el vídeo que vam presentar als premis era el d'Almassora, quan encara quedaven molts elements per arredonir.
-La cultura no passa per un bon moment. Cada dia tracta d'agafar impuls en un context que es reinventa constantment. On està eixa solució que pot facilitar la seua supervivència?
-La solució va estar damunt la taula de l'administració durant la pandèmia. Vaig formar part dels diàlegs amb aquesta i una de les solucions més pràctiques que es va proposar va ser que les ajudes enguany anaren orientades a cobrir les infraestructures i el treball dels artistes independents que estan en inactiu o no vinculats a companyies. Però, finalment les ajudes una vegada més estan orientades a la producció o l'exhibició. Açò no té cap sentit en un moment on no tenim capacitat de produir ni tenim espais on exhibir.
D'altra banda, molts ajuntaments tenen por de programar al carrer, quan és un lloc súper segur. Els treballadors funcionen com a famílies, com equips bombolla. I és una activitat on no hi ha alcohol pel mig. Vas, comentes amb el teu grup l'espectacle i te'n vas.
Les administracions han de fer-seu mirar, ja venim d'una situació precària i no s'ha arribat ni en temps ni en forma. Les associacions estem intentant que rectifiquen, però veurem què ocorre, perquè la burocràcia sempre se'ns menja. La legislació va més lenta que les necessitats de les persones, és un problema enorme.
