VALÈNCIA. València ha viscut una revolució silenciosa els últims anys. Si mirem enrere, la ciutat ha canviat radicalment des que fa 32 anys s’inaugurara el jardí del riu Túria. Un canvi progressiu que arredonia la creació del Parc de Capçalera a l’oest, i la Ciutat de les Arts i les Ciències a la desembocadura de l’antic llit del riu. Estos espais s’han obert a la població, i han augmentat les zones verdes de la ciutat omplint-se de vida i d’activitat. Però a banda d’eixa gran transformació estem assistint a una època daurada respecte del millor aprofitament dels espais urbans comuns. La llista és llarga i parla d’una ciutat que estava molt desaprofitada, i que a poc a poc va solucionant eixe deute històric amb la seua ciutadania.
De caràcter privat – La iniciativa privada ha salvat l’edifici de l’antiga fàbrica de Bombas Gens de la desaparició, i ara és un fabulós centre d’art gratuït gràcies a la Fundació Per Amor a l’Art. El mateix ha passat amb el Trinquet de Pelayo, en perill d’abandonament (com el de Sagunt) i que ha sigut comprat, restaurant i posat en valor per José Luis López. O amb la Fábrica de Hielo que ha aconseguit en molt poc de temps fer una programació alternativa molt interessant. Espais tots ells i alguns altres com el Mercat de Tapineria o el Palau de Valeriola que han aportat un alé d’aire fresc als seus respectius barris i que són exemples a seguir.
També s’ha recuperat el Museu de la Seda, comprat per Hortensia Herrero, encara que en este cas sí que cal pagar entrada i el seu ús per a la ciutadania és pràcticament inexistent. Com el que fa el Casino Cirsa a Beniferri, que des que va obrir intenta captar clients “de la ruleta” a través de la cultura, les actuacions i la gastronomia. I estiguem molt atents a les obres de l’Àgora que gràcies a la Caixa albergarà d’ací a dos anys una seu del prestigiós CaixaForum, en el que era un dels espais més desaprofitats de la ciutat.
De caràcter públic – S’ha recuperat per al poble una part de l’Ajuntament, la més simbòlica, per a que qualsevol veí puga treure el cap pel balcó i dir això de “senyor pirotècnic...”. La plaça també té ara moltíssima més activitat de la que ha tingut mai – llevat de falles – amb concerts, mercats, i activitats constants semblant-se molt més al que són les places principals dels pobles valencians. I València no deixa de ser un poble gran. El Centre del Carme, ara gratuït, també és un exemple de dinamitzador de l’activitat de la ciutat, i s’està convertit ràpidament en referent com a espai per a tot tipus de festivals. La Beneficència, l’IVAM i el Botànic també han obert les portes a música, teatre, cinema, dansa i altres activitats amb la qual cosa demostren que els espais dependents de les institucions privades poden servir per a molt més que simplement mostrar el que hi ha dins. En l’altra cara de la moneda el Museu de Belles Arts, La Petxina, el Museu Faller o l’Almoina podrien de segur ampliar el ventall de la seua escassa oferta. Així com l’auditori obert del Parc de Capçalera, totalment infrautilitzat, també podria usar-se pel que va ser ideat, un lloc obert on disfrutar d’actuacions a l’aire lliure. El Muvim i el Museu Nacional de Ceràmica són uns ltres espais que si bé organitzen algun concert i activitats, podrien fer més coses. I els Banys de l’Almirall, una de les joies més desconegudes de València, passaren d’Hisenda a Cultura per a acollir més assumptes que simples visites, però fa ja 4 anys d’això i continua sent un simple lloc de pas.
Seguint amb els espais que omplin de vida la ciutat cal destacar contenidors culturals com Las Naves, o Espai Rambleta, que estan atraient cultura en barris on abans no existia esta oferta. La música dels dissabtes a la Marina i tots els esdeveniments que tenen lloc a la Nau són una altra mostra important del potencial d’espais que són de tots, i que poden servir per a acollir moltes més activitats que les que realitzaven. També la transformació de l’antic zoo de la ciutat en un parc modern, ha significat recuperar un espai verd per a la ciutadania. Però encara en són molts els espais en desús que esguiten tota la ciutat de València, i que caldria aprofitar.
La Gallera – Este recinte del 1870 és l’únic que queda d’este tipus en València ciutat –hi ha uns altres en llocs com Alzira – du més un any tancat i sense moviment. Un edifici singular, que sorprén per la seua arquitectura i per l’ús per al qual va ser pensat, i que a hores d’ara ningú no utilitza després que durant alguns anys fóra un preciós contenidor cultural.
Les Covetes de Sant Joan del Mercat – Davant de la Llotja i al costat del Mercat Central es troben estos semisoterranis tapiats que donen una imatge de desídia i abandó molt negativa. Catalogats com a BIC la Conselleria, es vol aprofitar la remodelació de la plaça Ciutat de Bruges per a obligar a que es reparen. Uns espais cèntrics, únics, amb història i desafortunadament acumulant rovell i pols.
Antiga estació del Grau – Hi ha molts solars enormes sense ús als poblats marítims com el descampat que es troba davant de l’hotel Les Arenes o el que hi ha darrere de Las Naves i que està inclòs en el PAI del Grau. Es tracta d’una zona amb un enorme potencial i que va des de l’Aqua fins a pràcticament la mar, i on es troba el solar que antigament acollia a l’Antiga estació del grau. Una gran esplanada que té moltíssimes possibilitats com recinte de concerts o per a la futura construcció d’un estadi de futbol o un pavelló de basquet. Òbviament gran part d’eixos terrens són D’ADIF, l’autoritat ferroviària, que de tant en tant permet que allí es cuinen paelles o es munte la fira, però normalment estos solars que podrien tindre una caterva d’usos distints estan tancats a pany i clau.
Casino Americano – Al cor de Benicalap es troba este antic casino indià que data del 1869. Fins als finals del 80 va estar en funcionament com a col·legi privat i després centre d’oci però ja fa uns 30 anys que quedà abandonat a la seua sort. és cert que en 2011 va ser expropiat per l’Ajuntament que va pagar 3,5 milions d’euros, i en 2016 es rehabilità lleugerament l’estructura i es va netejar abans de ser tapiat. Però han passat ja vora dos anys sense que ningú sàpia què ocorrerà amb este edifici únic i singular. Si se li troba una finalitat adequada pot convertir-se en un indret de referència a la ciutat, en un barri necessitat d’activitat cultural i que també està pendent de recuperar l’Alqueria del Moro i la de la Torre.
La Torre Mirador de l’horta – tancada a pany i clau, la coneguda com a la rodona més cara d’Espanya no dóna opció a pujar al seu mirador. Certament poques opcions d’ús té, però l’espai superior podria ser reutilitzar com a Scape Room, restaurant institucional per a visites (amb una taula a l’estil de Fierro) o simplement per a fer reunions veïnals, però tancat només val per a donar malíccia pels diners cremats en eixa torre.
Solar del teatre Princesa – Batejat com “el solar més car de la Ciutat” en 2009 pel seu cost -10 milions d’euros va acabar pagant l’Ajuntament- ara mateix és un pàrquing. Un espai enorme al cor de Ciutat Vella que podria convertir-se en mil coses. El PSPV volia proposar crear allí un auditori, jardí, pàrquing subterrani i mil coses més, però d’aquell projecte res se sap.
Espais en el marítim - L’edifici dels Docks també té previst convertir-se en un espai cultural, encara que la cosa va tan lenta com el Museu de la Mar o el Museu Sorolla. Han sigut molts anys de desinterès amb la zona marítima, i ara són molts els fronts oberts per a recuperar l’activitat en les bases de l’America’s Cup, edificis com els Docks, la Casa del bous, o l’Edifici del rellotge; a més d’aconseguir que espais com les Drassanes tinguen més moviment. També el nou espai cedit per l’Autoritat portuària a l’Ajuntament en Nazaret prompte serà un parc i una nova zona oberta vora mar, confirmant que el marítim també va recuperant espais per als ciutadans.
Altres punts de la ciutat que han de resoldre la seua situació són el Nou Mestalla, els antics Cines Martí que ben bé podrien transformar-se en alguna cosa més interessant que un supermercat, el solar de l’avinguda d’Aragó on estava l’antic nou Ajuntament i que hauria de convertir-se en un hotel de luxe, i el conegut com solar dels Jesuïtes. Este espai mereix menció especial, ja que se suposa que servirà per a ampliar el botànic, com es va anunciar la primavera passada, però com la cosa va lenta sembla que es pot convertir de manera momentània en zona d’horts urbans per als veïns. Això sumat al Parc Central que dóna els seus primers passos o la anunciada reforma de la plaça de les Bruges, fa pensar que València tindrà un aspecte de ciutat més “acabada” en breu.
Perquè si tot es du a terme, s’acaben les actuacions previstes, i es recuperen estos espais que resten encara infrautilitzats per part dels veïns, aleshores València serà potencialment una ciutat referent a escala mundial en activitat cultural. Una revolució que començà amb l’inici de les obres necessàries per a convertir el llit del riu Túria en un parc, i que possiblement conclourà uns 40 anys després quan s’acaben les obres del Parc Central. I que deixarà pel camí un volum extraordinari d’espais culturals únics.