VALÈNCIA. Quan el jove Ward Swingle, un prometedor músic d’Alabama, arribà a la París postbèl·lica per continuar els seus estudis de piano, segurament no sospitaria que la seua carrera el guiaria a prescindir progressivament d’instruments fins a arribar a l’èxit amb la veu nua. Prompte, però, va formar part de populars formacions vocals fins que arribà el gran èxit amb Les Double Six, conjunt que versionava estàndards de jazz i practicava amb virtuosisme l’scat, improvisacions vocals que generen melodies o ritmes amb síl·labes que no tenen cap significat.
Prompte Swingle va protagonitzar el seu propi projecte, un que portava el seu cognom i on s’establia una estructura amb huit veus: dos sopranos, dos alts, dos tenors i dos baixos. Els Swingle Singers tingueren una bona rebuda amb àlbums versionant Bach, amb els quals recollien Grammy els anys que el món estava a punt d’entregar-se a The Beatles. Amb una mudança a Londres i desenes d’actualitzacions de l’elenc, The Swingles continuen en hui actiu, tot i el traspàs del seu creador.
A principis d’este segle i a València es van reunir uns deixebles de Swingle. “Érem un grup d’amics, al principi quatre o cinc, que volíem formar un octet”, comenta Diego Alamar, un d’eixos neoswinglelians. “Havíem de ser dos cantants per veu, per poder generar una gran riquesa harmònica i fer coses molt complexes”, aporta Sara Lliso, altra veu d’aquell grup d’amics. Tots ells eren cantants de música clàssica, tots ells compartien una inquietud: modernitzar el repertori dels cors. Així va nàixer Octàmbuli: “Perquè som huit, perquè sona a noctàmbul i perquè els grups de música antiga solen posar-se noms en italià, així que volien fer paròdia d’ells”.
Han passat tretze anys de la fundació d’aquell conjunt rebel que volia adaptar a la música coral temes de Beethoven i també de Michael Jackson. “El primer espectacle era un seguit de cançons amb algun acudit entre elles”, recorda Alamar. Després, la tendència a dramatitzar la seua posada en escena va créixer fins al punt que es van constituir com a companyia de teatre. Deu membres donen vida hui a Octámbuli: les intèrprets María Tamarit, Araceli Batalla, Sara Lliso, Aida Correia, Sergi Bosch, José Fuentes, Miguel Ángel Ariza i Agustín Casanova; a més d’un director d’escena, Fernando Soler; i el mateix Alamar en la direcció musical.
“Al nostre penúltim espectacle ja introduírem una narrativa sobre la qual estructurem una cosa semblant a un concert”, raona el regidor musical, “i l’actual, Cantando Malvas, parteix directament d’un guió, tot i que el 80 % continua sent música”. Cantando Malvas és el sisé espectacle, estrenat en febrer de 2018 a Rambleta, on van tornar en sessió doble fa una setmana. En ell s’evidencia la seua aposta per un argument dramàtic, encara que com una excusa per a articular les actuacions: l’octet de cantants es troba amb un portal que uneix el món dels vius i els morts i ells tenen la clau per a obrir-lo, així que comencen a ser posseïts per grans figures de la música, des de Mercury a Amy Winehouse.
Comenta Lliso que una de les coses que resulten més complicades és com definir la seua proposta als programadors:
–No és un musical a l’ús– raona.
–No tenim música original, són versions– ajusta Alamar.
–I no hi ha parts teatrals– tanca Lliso.
La fórmula més ajustada que han trobat per definir-se és musical a cappella i són conscients que entre el seu públic un gran percentatge són aficionats a les arts escèniques: “Vivim dins d'una comunitat eminentment instrumental i és difícil convéncer a gent molt aficionada a la música a veure un espectacle vocal; no els resulta tan interessant, per una qüestió de tradició”, reflexiona la cantant, qui detecta en canvi eixa afluència d’espectadors de musicals “curiosos perquè este és només amb veus”.
També el públic ha de passar per un procés d’adaptació a la seua proposta durant la funció, sobretot quan apareix la comèdia. “A vegades no saben si mantindre un silenci de respecte davant huit persones que estan cantant o riure’s tranquil·lament”, comenta Alamar. “En alguns moments nosaltres estem partint-nos per dins i veus que el públic et mira amb molt de respecte”, intervé Aida Correia, una de les intèrprets més joves. El director musical té clar què prefereix: “Volem trencar amb això i que la gent riga”.
Eixa confusió en el codi de comportament forma part d’una de les dualitats d’Octàmbuli, un cor d’arrels clàssics en un paisatge pop. “L’objectiu no era excloure d'on venim sinó sumar a on anem”, explica Alamar, qui coneix els murs que a vegades s’alcen a la vora de la música clàssica. “M’he dedicat i em dedique a ella, però li costa acostar-se al públic”, opina. Correia aporta l’altra perspectiva: “Els prejudicis són de les dos parts. Hi ha gent que em diu que voldria anar a l'òpera però és molt cara i només van rics; després veus que pots anar al Palau dels Arts per 15 euros: això no és car!”.
En qualsevol cas, el recorregut de grups com Octàmbuli ajuda a canviar la dinàmica. La recepta no és nova encara que sí que està “poc explorada com a proposta d’oci”, afirma Lliso. Als Estats Units existeix Pentatonix, quintet que ha arribat a altes quotes de popularitat, i fa no massa el canal de pagament #0 va produir un talent show de grups vocals. “Nosaltres volíem formar part de l'agenda cultura d'un cap de setmana en el teatre i connectar amb el gran públic”, subratlla Lliso.
Més enllà de les preferències dels assistents, el nucli creatiu del conjunt busca que “tot el món que assistisca a l’espectacle trobe una cançó amb la qual se senta identificat”, remarca la cantant: “Ens agrada l'enfrontament cultural: un diàleg entre Pavarotti i Amy Winehouse és una cosa molt divertida”. Tot i això, encara reconeixen una frontera difícil de superar: arribar a un públic més jove.
En eixe sentit, una anècdota no massa llunyana del grup es va convertir en una fita de popularitat. Va ser amb l’espectacle d’humor en directe La Vida Moderna, fill del programa de ràdio del mateix nom. Com a pròleg d’una de les seues últimes actuacions en València, Octàmbuli aparegué interpretant l’himne compost per al programa. “S’ho vam proposar per xarxes; nosaltres tenim públic de la generació que està per davant del seu, i aquella actuació ens va donar visibilitat entre gent més jove”, recorda Alamar.
Per altra banda, en la dècada de vida de la formació s’han renovat alguns components –la mateixa Correia va accedir per un càsting–, construint una mena de cressol de generacions, i això ha permés incorporar noves sensibilitats. “Un dels més joves va proposar adaptar a La Raíz”, apunta el director musical, que també ha estat explorant arranjaments possibles de trap o reggaeton, de moment sense resultats.
Mentrestant, els reptes futurs de la companyia estan ja marcats. Primer, Octàmbuli es convertirà en una productora de continguts, i el següent espectacle comptarà exclusivament amb les quatre veus femenines, amb les quals treballen en un guió sobre com la música reprodueix la cultura masclista. “Vam començar amb una recerca d'elements masclistes en la música popular i s’ha fet tot un poquet més complex”, relata Alamar. Volen presentar-lo abans que acabe 2019. Serà l’espectacle que fa set d’Octàmbuli, eixe rara avis de l’agenda cultural.
