Un desfibril·lador en el mòbil, una app que llig el color del semàfor en veu alta per a invidents o un braçalet que transforma en veu el llenguatge de signes, són alguns dels projectes valencians d’estos hackers socials. Estudiants d’enginyeria, informàtica i electrònica, entre d’altres, competixen entre si en 'hackatons', maratons intensives de pirateig. Una de les principals dificultats és donar continuïtat als projectes
VALÈNCIA. Si la seua filla o fill es passa el dia davant l’ordinador i s’emociona muntant i desmuntant aparells, sàpia que possiblement té vosté un ‘hacker’ dins de casa. Però no patisca, al cap i a la fi, el terme anglés ‘hack’ fa referència a piratejar alguna cosa, és a dir, a modificar-la per canviar-ne la utilitat. I d’utilitats, això és com tot, n’hi ha moltes, algunes fins i tot ben desitjables, ben innovadores i que ajuden el món a ser millor. Així que respire: és possible que tinga al costat un hacker, però dels que fan bondat.
No estan lluny, tenen un talent efervescent i van a cara descoberta. El concurs ‘Hack for Good’ [Piratejar per fer el bé] unix cada any 23 universitats d’onze ciutats de l’Estat que posen en marxa a la comunitat estudiantil per “despertar les màquines” en ‘hackatons’, maratons de pirateig. En 2017, vora 1500 ‘hackers’ competiren desenvolupant 200 projectes tecnològics per resoldre reptes socials encara no abordats. Només amb 24 hores per idear i desenvolupar el projecte, en funció de la creativitat i innovació de la solució proposada, el grau d’acabat aconseguit durant la ‘hackató’, i l’impacte social de la solució proposada, els equips poden guanyar tres premis que els ajudaran a continuar treballant la idea amb suport professional i finançament. En 2018 el concurs va tindre lloc al mes de març i els equips de hackers valencians són sempre una forta competència.
Maria Herráiz (24 anys) és bona en programació informàtica. El seu company, Carlos Moyano (24 anys) és bo amb les mans i li agrada muntar i desmuntar dispositius. Així que varen pensar que per què no fer equip per al Hack for Good en març de 2018. “La fase de la Comunitat Valenciana tingué lloc a l’Escola Tècnica Superior d'Enginyeria de Telecomunicació de la Universitat Politècnica de València i l’organitzador és el vicerector d’emprenedoria de la UPV, que és professor nostre. I fon ell qui ens va introduir al món dels concursos”, conta Carlos. Només amb 24 hores de treball, guanyaren: foren els primers de la Comunitat Valenciana i els tercers de l’Estat, en competència amb centenars de projectes.
“Vàrem estar pensant en les comunitats cardioprotegides. La inquietud ens vingué quan vàrem pensar que hi ha llocs públics on no hi ha desfibril·ladors, com és el cas del caixer del Túria. Com que és un lloc on la gent està fent esport però poden haver infarts als quals no s’arriba a temps, vàrem pensar en un dispositiu que la gent amb arítmies o propensa a infarts poguera dur damunt per prescripció mèdica. O fins i tot, com que és de baix cost, podria també estar a la farmaciola d’una empresa”, explica l’enginyer. La idea inicial del concurs va anar madurant per detectar dificultats com la de reduir-ne la mida.
“És un aparell extern al mòbil que es comunica per bluetooth amb el telèfon. L’aparell duu uns pedaços, que li poses a la persona a tractar i una aplicació del telèfon et guia per saber el que has de fer. Per començar, els pedaços fan un electrocardiograma, l’envien al mòbil, creen un informe i amb la posició del GPS l’envien automàticament a emergències. Mitjançant l’aplicació, i per actuar mentre arriben els servicis d’emergència, es donen a l’usuariat les indicacions del que ha de fer: donar descàrrega o fer respiració assistida”, explica Carlos. “És un mètode per estalviar temps. Per desenvolupar el desfibril·lador encara queda faena”, detalla.
La idea du en marxa només uns mesos i, mentre la desenvolupen, els seus creadors encara estudien com solucionar alguns reptes tecnològics i legals. “El dispositiu topa amb la normativa: no pots anar pel carrer perquè sí amb un desfibril·lador. Perquè pot ser emprat per a bé o com a arma. I pel que fa a l’aparell, ara tenim un repte per conjugar la portabilitat amb la capacitat de descàrrega. A la politècnica hi ha laboratoris que treballen amb cors i ja sabem que, per moure’ls, amb una xicoteta descàrrega serviria, però ha de travessar moltes capes de teixit i hem d’aconseguir llançar molta energia, així que, encara que la tecnologia estiga, hem d’adaptar-la a l’ús que volem fer-ne: al desfibril·lador per a una persona”, precisa.
Els enginyers asseguren que no han decidit cap a on anirà el projecte i és que experimentar no és tan senzill. “M’agradaria fer moltes coses abans de decidir si em dedique a la investigació o al món de l’empresa així que encara no sabem què farem amb el projecte”, explica.
Tres desconeguts es varen ajuntar en 2017 i en tan sols 24 hores, partint de zero, varen crear una aplicació que llegia als invidents el color dels semàfors en temps real per fer accessible la ciutat. Jorge Fabregat (21 anys), Javier Ferrando (22 anys) i Joaquín Montesinos (24 anys) passaren per davant de 1.500 hackers amb `Luz verde´, l’aplicació per a mòbil que va guanyar el campionat estatal. I un detall: cap dels tres no havia participat mai en una hackató.
“A Jorge el coneixia de l’associació de Makers de la UPV però no l’havia vist en persona mai. El dia del concurs, directament allí, ens trobàrem a Joaquin que havia anat sol i estava buscant un equip per participar-hi. Així que ens posàrem mans a l’obra”, conta Javier, estudiant d’Enginyeria Elèctrica. “Aquell dia jo duia una idea molt verda per millorar la mobilitat de les persones invidents a l’hora de creuar el carrer. Ens ajuntàrem els tres, férem un prototip i el presentàrem a la fase nacional. Un dels premis que guanyàrem era participar en el programa d’emprenedoria de Telefònica i en este concurs també passàrem al segon nivell, on entraren només 30 projectes de més de 300”, explica Javier.
Gràcies a la tecnologia gps i en base a un mapa amb les dades públiques de la ubicació dels semàfors, l’aplicació calcula la distància més curta entre semàfors i et guia amb la veu per poder creuar les voreres més pròximes sense necessitat de vore el color del semàfor. Amb un projecte que funciona, que guanya premis i que rep suport, poca cosa podia fallar.
“Es va posar en contacte amb nosaltres el centre de control de trànsit de l’Ajuntament de València i, conjuntament, ens vàrem posar en contacte amb Etra, l’empresa que gestiona els semàfors en la ciutat. Però el projecte ja demanava molt de temps per a treballar-hi només tres persones; i som estudiants, així que Jorge, que està en tercer de telecomunicacions, ho va deixar. Com que Joaquín i jo volíem implementar una variació que suposava invertir diners i molt més de temps, ens vàrem presentar a un concurs d’idees de Las Naves, al seu laboratori d’accessibilitat. Però no ens agarraren. Així que haguérem de deixar-lo paralitzat”, relata Javier.
Encara que l’enginyer diu que no sap quina és la inversió econòmica exacta que necessitarien fer per continuar amb el projecte, explica que el que més problema els suposa és intensificar les hores de treball. Guanyar la fase local del concurs dóna a l’equip un total de 1000€ en la fase local i 5000 en la fase nacional, la qual cosa no arriba més que per pagar una part del treball inicial. “Participar en concursos d’este estil suposa sempre un repte perquè t’obliga a aprendre a desenvolupar el que has aprés i coneixes moltes persones amb les mateixes inquietuds que tu. El reconeixement al treball fet està molt bé però al final li dediquem moltíssimes hores i els premis suposen més un reconeixement que no la quantitat econòmica que donen per continuar la recerca”, critica.
Trucant la càmera d’una videoconsola i només en 24 hores de pirateig, un equip del campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València va aconseguir que l’aparell posara veu al llenguatge de signes. La seua idea, anomenada Show Leap va guanyar la competició nacional de Hack for Good en 2014. En els darrers quatre anys, l’equip ha continuat treballant i el projecte es va convertir en una ‘startup’, una empresa tecnològica estable amb seu a Madrid que ja està al carrer en fase de proves.
“En 2014 començaren amb el projecte tres companys estudiants d’enginyeria en Telecomunicacions i jo vaig entrar en guanyar el premi. D’estes quatre persones del principi, en quedem dos: Rubén Martínez i jo, amb altres dos socis més”, explica Teo Atienza. “Al principi anàvem al palp. Sabíem que hi havia tecnologies que reconeixien els gestos i pensàvem que podíem gastar-les per ajudar a les persones sordes. Vàrem començar a treballar amb la Confederació de Persones Sordes d’Espanya i vàrem corregir els errors que feien que no funcionara realment per a una persona sorda. Un dels primer canvis fon deixar d’emprar l’aparell inicial, el Leap Motion, que anava connectat amb un cable usb i no permetia a la persona sorda comunicar-se de manera natural. Així que canviàrem aquella tecnologia pels braçalets que funcionen amb bluetooth i deixen a la persona ‘signar’ de manera natural”, recorda.
La constància donà fruit. “Dos anys després de guanyar el Hack For Good, vàrem vore que era viable i registràrem l’empresa. I ara, quatre anys més tard, és quan l’Ajuntament de Madrid ens ha concedit el primer contracte d’innovació amb el qual desenvoluparem els dispositius i en un termini d’un any instal·larem dispositius pilot en diferents zones de l’Ajuntament per provar-los en situacions reals”, explica Teo. Amb este contracte, reconeix, serà la primera vegada en quatre anys que els creadors del dispositiu puguen cobrar pel seu treball.
“Jordi i Susana, els companys que deixaren el projecte, ho feren perquè volien estudiar un màster i en aquell moment no sabíem si anava a ser viable ni quan ho seria. Ara hem vist que sí”, recorda. “Hi ha models de negoci molt tancats, que creen aplicacions amb un ús molt directe, que no necessiten pràcticament recerca, i ahí les empreses privades sí que invertixen. Però nosaltres hem hagut d’anar educant el dispositiu, fer desenvolupament i contractant a qui necessitàvem amb els diners de guanyar premis. Perquè els socis no hem vist ni un clau fins ara que tenim el contracte de l’Ajuntament de Madrid”, assegura. Al llarg de quatre anys, han hagut de treballar en unes altres coses per poder desenvolupar el projecte i el més difícil ha sigut aconseguir administracions que donaren suport a un producte amb un ús ben clar per a l’atenció al públic.
“Al final, si no podem dedicar el temps que necessita, el projecte s’alentix i és complicat de gestionar. Els projectes socials tenen una part bona, evidentment, però també una part negativa: necessiten ser rendibles. En el nostre cas, la comunitat sorda és un segment de mercat molt més menut que altres col·lectius i la dificultat està en conjugar la part social amb l’econòmica”, descriu. Per al futur, l’equip de Show Leap demanaria al ministre Pedro Duque només una cosa: “Si Google es posa a fer açò, amb 200 persones treballant, tardarien 2 mesos en desenvolupar-ho. Perquè tenen diners per fer-ho. Demanaria a Pedro Duque que apostara de manera més decidida per estos projectes perquè hi ha moltíssima gent amb idees tècnicament viables i moltes vegades el que necessitem és un vot de confiança i que s’aposte per projectes espanyols. Si nosaltres no ens ho creiem, no s’ho creurà ningú”.
