Estar a remull és un objecte de desig

VALÈNCIA. Només hi ha dos arquitectures dissenyades per a flotar: l’Estació Espacial Internacional i les piscines. Des de les piscines pop art de Hockney fins als reportatges d’À Punt sobre els “cagallons de Catarroja”,  Alicante Plaza també se suma a la vòragine estival. “Las Swimmers som un duo de ficció, meitat ficció i meitat real. És un projecte d’Instagram que va sorgir a l’estiu del 2016, el dia que vaig presentar el meu projecte final de carrera”, conta l’arquitecta Andrea González. Junt amb Mariam Al Hamouti, cada estiu han emprés una aventura al voltant d’estos banys artificials.

“Ens vam posar el nom el primer dia, com a referència a la pel·licula The Swimmer de Burt Lancaster, que anava creuant de piscina en piscina. El personatge mateix no aporta massa lectures —som una parella de xiques que estem tot el dia a remulla—, però ens inspirem en moltes coses que estan a la mitologia de la piscina”.  

Entre l’olor de clor i l’elasticitat dels banyadors, el primer any van recórrer nou piscines públiques de Madrid en nou dies: “analitzàrem paràmetres com la temperatura de l’aigua, la qualitat de la gespa, el paviment de la vora, la promenade —com de sexy era el trajecte entre l’accés i la piscina—, el bar, la benidormització —la concentració d’activitats… Ens vam adonar que les millors piscines de Madrid són les que estan construïdes als anys 50, perquè estan completament dedicades al culte al cos”. La piscina de la Complutense i la Playa de Madrid lideraven el top nou, unes instal·lacions coetànies a la Piscina València de l’Albereda.

“Abans s’utilitzava ceràmica i hi havia grades que permetien prendre el sol mentres podies vore i ser vist. La resta de piscines estan fetes amb lògica dels 90: espais reduïts, mobiliari de plàstic... es valora molt més l’estetització barata, un concepte d’eficiència que no parteix de l’austeritat sinó de la baixa qualitat material. I això genera un ambient diferent”.

Amb el temps, Las Swimmers han cobrat vida pròpia, tant físicament com per Instagram. “És una bogeria com intervenen els algoritmes i les cookies proporcionant informació, però també com la gent ens proporcionava més i més referents”, conta González. “Som nosaltres però tenen la seua pròpia autonomia”. Enguany a la inauguració de Veranos de la Villa —el festival d’estiu a Madrid— construïren una piscina de plàstic perquè la parella prenguera un bany a la festa d’inauguració.

Després del rànquing a Madrid, “fa dos anys rodàrem un curt explicant el nostre origen i l’any passat vam fer una ruta pel Mediterrani, entre el barri que té forma d’Espanya i la piscina que té forma d’Espanya”, explica González. “Vam dissenyar una ruta des de Barcelona a Torrevella per parar a dos o tres piscines al dia”. No era fàcil entrar a algunes de les piscines seleccionades, però el pes del relat ajudava: “els amos d’un càmping van flipar perquè veníem des de Barcelona de piscina en piscina. Si nosaltres teníem eixe tipus de vacances, tot era possible per a ells”.

“A València vam anar a dos piscines singulars però no són les més representatives, perquè també volíem variar les tipologies dins la lògica de tot el viatge. Anàrem a una piscina xicoteta d’un hotel del Carme i als llacs de la Ciutat de les Arts i les Ciències, on no ens van dir res”. Entre les piscines olímpiques de Barcelona i una discoteca de Benidorm —amb OVNI inclòs—, el cas de Torrevella va ser el més difícil.  “Vam fer realitat un viatge a partir d’una imatge que ens vam trobar en un fòrum de mapes random de Google i es va convertir en una aventura que mai haguérem imaginat”.

Des de Badia del Vallés —un municipi de la perifèria de Barcelona amb un plànol inspirat en la península Ibèrica—, Las Swimmers arribaren a la piscina amb forma d’Espanya de Torrevella. “Després de vore la imatge a Google, vam trobar l’anunci d’un pis de casualitat. Després de contactar amb el propietari, la presidenta de la comunitat va convocar una junta per a discutir si podíem entrar o no a la piscina”.

“La piscina és un objecte arquitectònic capaç d’aglutinar moltíssim capital simbòlic. Des de la qualitat de les Picornell de Barcelona fins a la vernacularització als barri, passant per la tematització a Benidorm. En canvi, les piscines de Madrid estan àrides. Són publiques i tenen moltes normes. Allò privat a voltes és més possibilista, un luxe; però les piscines públiques són un servei. Pensem que la piscina és un suport d’una ideologia hedonista”, explica Andrea González.

Si a les grans ciutats d’interior les piscines municipals són un factor essencial que articula barris, al litoral valencià són més objectes de desig d’un estil de vida aspiracional? “Sens dubte ho són: els promotors immobiliaris del Baix Segura han treballat aquesta imatge idíl·lica de la piscina privada per a convertir-la en un element de desig i, fins i tot, de necessitat”, expliquen els arquitectes Joaquin Lucas i Diego Abellán. A més, la distància amb la mar fa que les piscines ací tinguen un paper més residual.

“És molt evident sobretot en la publicitat que ha generat en el sector al llarg dels anys amb imatges suggerents de cases amb piscina, vegetació tropical i amb el sol sempre present, fins i tot batejant les promocions amb noms que evoquen llocs exòtics com Edén, Paraíso, Tropical, Malibú...”. Amb el projecte Somos de Aquí, estos dos egresats de la Universitat d’Alacant estudiaren el concepte d’excedent i les seues implicacions a la comarca de la Vega Baja.

“Tots els afloraments d’excedent parteixen d’activitats que estan relaciones directament o indirecta amb el sol, la font primigènia d’energia que serveix com a base dels processos de creixement, des de l’especulació fins a l’hedonisme”, expliquen Abellán i Lucas. A la Vega Baja hi ha 22.440 piscines privades que cartografiaren a un atles on foren capaços d’exemplificar la magnitud del sistema: “parlem d’un milió de metres quadrats per a ús privat, un passeig de 587 km per la vora de les piscines o un riu de 163 km de longitud si les alineem totes”.

La Piscina Geopolítica era un dels quatre casos d’estudi amb els que estudiaren el concepte d’excedent i els va permetre dissenyar una piscina amb la superfície que li correspon a cada habitant del Baix Segura: 3’24 metres quadrats de làmina d’aigua. El gressite és en realitat una classificació cromàtica de totes les piscines: “per a nosaltres era bastant interessant crear un mosaic de color en el qual es poguera visualitzar fàcilment l'evolució de la construcció de piscines de l'horta, des del 1900 fins a l'actualitat”.

“Les normes urbanístiques municipals han tingut un paper fonamental en la imatge de la comarca. Estes normatives fomentaren que moltes terres de llauradors veren al mercat immobiliari una forma més rendible i ràpida de guanyar diners. Molts agricultors passaren a ser promotors o en alguns casos vengueren les terres a altres promotors”, conten els arquitectes. “És ací quan podríem parlar sobre temes d'identitat, perquè el model tradicional de la Vega Baja sempre s'ha basat en l'agricultura, però en menys de quaranta anys ha virat cap al mercat immobiliari, on en molts casos s'han creat colònies especifiques segons nacionalitats que han començat a hibridar els seus costums locals amb els del mediterrani”.

Autoconstruïda amb una màquina de tall per control numèric i amb un camió ploma que la va traslladar des del taller d’Abellán i Lucas fins a la Universitat d’Alacant, La Piscina Geopolítica es va completar amb les canalitzacions del Tajo-Segura al seu pas per la comarca. “Un bany davall els tubs del trasvassement que ens submergeix en les polítiques territorials i els models especulatius sobre els quals ha girat la Vega Baja des dels anys 60 fins al present”, expliquen els arquitectes.