Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

ressenya

Emmanuel Carrère: el regne d’este món 

10/12/2019 - 

VALÈNCIA. La literatura francesa (però també, i molt intensament, l’anomenada vida literària francesa) passa per ser una de les més poderoses de l’univers de les lletres. Ni tan sols l’idioma anglés, amb la seua potència planetària i els seus dos volcans d’erupció constant (el nord-americà i el britànic, a més de la miríada d’autors africans, asiàtics i oceànics que també el gasten com a conseqüència dels èxits colonials i l’expansió global), ha sigut capaç de plantar cara a la llengua francesa en allò relatiu a la vitalitat estrictament literària de l’idioma, al poderós influx que les seues lletres encara exercixen en la societat francesa i europea, al prestigi o el respecte que el seu passat gloriós manté arreu del món, però sobretot al present continuat, al caràcter profundament dinàmic que la literatura francesa guarda i conserva, precisament com a conseqüència d’eixa vivacitat sense comparació, i tot açò –i molt meritòriament– a pesar de la reducció constant de la posició geopolítica de França en l’escenari global.

Com és fàcil d’intuir, coses com estes no resulten casuals, i lògicament responen a unes determinades polítiques públiques, a uns ambients culturals molt actius, prestigiats i imbuïts d’un esperit crític orgullós de la tradició però també ansiós de modernitat, emmirallat en el passat però delerós de futurs, d’experimentacions literàries i de trencaments de tot tipus en el paisatge de les lletres. Eixos paràmetres i condicionants són els que expliquen la presència irreverent i triomfant d’escriptors com Michel Houellebecq o el parisenc Emmanuel Carrère (París, 1957). En el cas d’este darrer autor, l’heterodòxia s’ha manifestat, a més de la que propicia una personalitat més que inquieta, per la publicació d’una sèrie de novel·les que, davant la impossibilitat d’incardinar-les dins de la narrativa clàssica per l’alteració permanent dels cànons, han acabat per ser anomenades per la crítica (amb uns quants precedents il·lustres, com Truman Capote) novel·les de no ficció, una contradicció en tota regla de les velles normes però que s’ajusta prou bé a l’experimentació practicada de manera absolutament brillant per Carrère.

Llibres com L’Adversaire (2000), Un roman russe (2007), D’autres vies que la mienne (2009) o Limónov (2011) són exemples d’eixes novel·les de no ficció que han col·locat el seu autor en una posició tan singular com privilegiada de les lletres contemporànies. L’ús de la primera persona, el plantejament sempre situat en les variades maneres de la recerca, la digressió constant o la seriositat documental barrejada amb l’humor o la irreverència són algunes de les seues característiques, i totes confluïxen –corregides i augmentades– en El Regne (Llibres Anagrama, 2015). Una obra monumental per extensió i per atreviment, i on Carrère pretén esbrinar el pòsit de la nostra civilització, una indagació al voltant de la figura de Jesucrist i els primers temps del cristianisme. Barrejant la pròpia memòria, les crisi personals i de fe, o les conversions meditades o sobtades del mateix autor, El Regne és una reconstrucció convenientment desordenada dels fets i les cartes de Pau i Lluc, de l’ombra evanescent de Jesucrist, de la presència romana en terres orientals, de les primeres comunitats cristianes sorgides entre l’hel·lenisme i el judaisme. 

El fet essencial que sosté el llibre és el dubte permanent, la necessitat de creure de l’autor, la sonoritat estranya d’eixa nova manera d’entendre la transcendència que va caure com una bomba en un determinat temps i espai, i les interaccions que va provocar en la societat fanatitzada i alhora escèptica que va acollir aquell nou missatge profundament transgressor. Carrère barreja la seua realitat diària (amb concessions a la quotidianitat més estricta: des de visites a determinats webs porno o confessions sentimentals a preferències cinèfiles) amb l’exegesi acurada dels Evangelis, a voltes amb precisió de fanàtic: un versicle que mai havia interpretat d’eixa nova manera i que el pot dur a ficcionar i relatar un concret episodi de la vida de Pau, de Lluc, de Marc o del mateix Jesucrist.

Les peregrinacions dels apòstols per totes les vores del Mediterrani, el retrat de la Roma que va acollir a Pau o a Pere com a discrets viatgers, la visió càustica de la Jerusalem fascinant d’aquells dies, l’elucubració constant, les disquisicions filològiques, el dubte omnipresent que li fa fins i tot donar a determinades paraules dels textos sagrats l’explicació que el mateix autor precisa. Una recerca interessada, amb vocació de totalitat, autojustificatòria, però que no amaga mai eixa condició, que no pretén enganyar ningú. Probablement l’excés d’intel·ligència (advertit hàbilment per una amiga de l’autor, i relatat molt immodestament en el llibre) i l’acumulació d’erudició siguen un tant aclaparadors, ací i allà potser reiteratius, però el resultat final de la lectura (que només a vegades pot fer-se un poc costera amunt) és enormement gratificant, una recapitulació d’eixa brillant conjunció d’exhibicionisme, curiositat i ofici que pocs com Emmanuel Carrère saben construir per a donar forma –des de l’heterodòxia més provocadora– a la millor literatura.

next
x