Disculpeu que em repetisca, però esta setmana em costa “opinar” d’una altra cosa que no siga aço que continuació, el text que vaig escriure fa només un parell de dies, arran de la pérdua d’un amic.
No són poques les vegades en què un pensa quin tipus de vell serà. Es mira a l’espill i tira d’imaginació per executar un mena d’efecte morphing que estire pells ací, augmente volum allà, tinte o faça caure els cabells, d’imaginació i d’eleccions, triar un filtre i no un altre, fer una demanda als déus. Trobe que Ángel ja sabia quin tipus de vell volia ser. La màxima rockera de “viu a presa, mor jove i deixa un bonic cadàver”, no li provava massa, així que havia decidit caminar cap a aquell personatge una mica eremita de les pel·lícules, una mica enigmàtic però amb una personalitat arrabasadora, l’home que està aquí perquè és una prolongació de la terra, de qualsevol terra, per a Ángel la terra del seu poble, que ell vivia com una ciutat, tal vegada com poques persones fan en esta ciclotímica vila de palmeres.
Vam ser veïns del barri del Raval. Un matí, al poc d’instal·lar-m’hi, passat l’equador dels anys 90 del segle passat, em vaig abocar a la finestra del dormitori a fumar, perquè la finestra de “l’habitació dels llibres” estava condemnada per la taula de treball, orientada cap a l’eixida del sol. Totes dues cambres es trobaven a la segona planta d’un d’aquells dúplex que havien poblat el barri del Raval d’Elx, una zona encara amb poca gentrificació, però que començava a tindre aquell moviment transversal dels barris de moda. Totes dues donaven a un carreronet peatonal, al davant tres cases de planta baixa deixaven lliure l’espai, amb l’espasa de damocles sempre al damunt de la possible construcció d’una promoció que ens encaixonara. Després de la tercera pipada a la cigarreta, algú va obrir la porta de la casa que es trobava tot just a tres metres de les finestres de la planta baixa. En albirar la melena rossa, ja girant una mica al gris (tots dos hem estat homes de prematurs cabells blancs), no vaig poder evitar que se m’escapara un “xè, Angelito, què fas per ací?”.
Ell va girar un rostre somnolent i imperturbable, però va continuar amb la seua tasca de tancament de porta, ara el colpet, ara la clau. La meua visió en picat m’oferia la posició d’una càmera enganxada a una grua que, després del plànol de detall del personatge eixint de casa seua, alça el cap i fa una gran panoràmica cenital de l’entorn, del particular al general, primer episodi de la sèrie, presentació del personatge. A la segona interpel·lació ja va alçar el cap i em va mirar sense acabar de reconèixer-me, fins que “hòstia tio, perdona, ahir em vaig gitar tardíssim, que venia de tocar, i me’n vaig a fer papereos”. “T’has vingut a viure ací?”. “Sí, sí, m’he comprat la caseta”. “Ha, ha, anem a ser veïns, ens podem demanar la sal de porta a finestra i viceversa”. “Clar, traurem les cadires per fer-nos la cerveseta a la porta, com les iaies”. Em vaig posar molt content, algú, un amic, havia vingut per trencar l’espasa de damocles. Seríem veïns molts anys.
Les cerveses serien el nostre futur, com les compartides a prop de la barra de Rebote, de Subway, La Puerta Verde o Ternari, o les cervesetes del barri, a la terrassa d’Arteria, el bareto de l’amic Benya. Discussions sobre Jimmy Page, Mark Knopfler o el ritme demoníac de Motörhead, ell, que sempre ha sigut un tipo tranquil.
Ángel havia decidit ser un agüelet socarró, amb la seua veu d’ogre bon jan i el somriure a punt d’eixir, sempre a punt, només perfilat el seu dibuix, l’esclat sempre contingut. Recuperar les arrels, cantar cançonetes de fil i cotó amb esperit de Tom Petty, mirar la ciutat des del camp i viceversa, ser el personatge de la pel·li que deixa passar la vida i en fa de testimoni.
Ángel havia decidit ser un iaio misteriós i interessant, en un futur llunyà, hòstia!
