L'encens i la mirra, uns regals ben peculiars

Tres regals

A diferència del naixement de Jesús, que es narra en dos dels evangelis canònics, els de Mateu (2,1-25) i Lluc (2,6-20), només en el de Mateu (2,11) es parla de la visita dels que ara anomenem Reis de l’Orient. Uns “reixos” que en l’evangeli original, en grec, no existeixen, ja que els que hi apareixen figuren com a magoi (magi, en la versió llatina de la Vulgata). El nom de magoi remet als astrònoms zoroastrians de Pèrsia, el gran país situat a l’orient de Judea: «vet ací que vingueren uns magi d’orient a Jerusalem» (“ecce magi ab oriente venerunt Hierosolymam”).

Com veiem, en l’Evangeli de Mateu, la única font de què disposem, no es parla ni de quants n’eren, ni dels noms i de les races, només que eren magi (que no reis) vinguts de l’orient.

Uns magi que en arribar finalment a Betlem, a uns 10 km de Jerusalem, van entrar a la casa on estaven Maria i el seu fill (“et intrantes domum invenerunt puerum cum Maria matre ejus”), es prostraren a terra i van procedir a adorar-lo.

Després, van obrir unes arquetes  i el van obsequiar  amb or, encens i mirra (“aurum tus et murram”): un regal minerometàl·lic, l’or, i dos resines vegetals, encens (tus, turis) i mirra.

Però, ¿per què eixos regals, exactament?

Un dels pares i doctors de l’Església primitiva, sant Grebori Nazianzé (s. IV) en va donar una explicació raonable en el seu Orationes theologicae, 19): «lo primer com a rei [el Messies ho havia de ser, segons les profecies], lo segon com a Déu, i lo tercer com aquell que va buscar la mort per la nostra salvació» [com a home mortal, venia a dir].

Lo de l’or s’entén fàcilment, però, ¿per què encens i mirra?

Vegem-ho.

Encens

En termes generals, el nom d’encens ve a referir-se a qualsevol combinat de resines aromàtiques que en cremar desprenen un fum fragant (un per fum) amb finalitats religioses, terapèutiques, higièniques o plaents. Però, més en concret, a l’exsudat que s’obté per incisions de l’arbret Boswellia sacra, originari de la banya d’Àfrica i la península Aràbiga.

Un encens la fragància del qual en ser cremat contribuiria, en ser plaent als déus, a una millor acollida de les pregàries dels fidels.

En temps antics, aquesta resina va generar un intens comerç amb Egipte i el Pròxim Orient a través de l’anomenada “ruta de l’encens” de gran importància cultural i econòmica.

Sí, encens com a Déu.

Mirra

La mirra també és una gomorresina, també aromàtica però també amarga (la raïl semítica {mrr} indica “amargor”), que s’obté d’un arbre de la mateixa família que l’anterior, Commiphora myrrha

La mirra, dissolta en vi, es feia servir com a anestèsic, per calmar el dolor. I en els millors dels casos als condemnats a mort se’ls subministrava, per minvar-los el patiment, vi adobat amb mirra, una mena de vermut amarg, que és el que se li va oferir a Jesús en la creu, el murratum vinum, i que ell va rebutjar (“et dabant ei bibere murratum vinum et non accepit”). [Marc 15,23]. Mateu, en inspirar-se en Marc per escriure el seu Evangeli, fa una interpretació probablement errònia, i quan diu que li van donar vi amb fel (en castellà, “hiel”), ja que potser interpreta l’amargor de la mirra amb el que podríem dir una comparança: “amarg com la fel”. El vi que li van donar, això sí, potser fora un vinagre diluït que era el que els romans solien dur en la cantimplora per evitar que l’aigua es corrompera i també con antisèptic per tractar les ferides.

En qualsevol cas, la mirra que simbòlicament i premonitòriament va rebre el nounat Jesús de mans dels magi va servir per tancar el seu cicle vital.

I en un doble sentit: la de l’anestèsic que li van subministrar mentre patia el turment de la creu i, ja mort, l’embalsamament, ¡amb mirra!

Perquè, tal i com es recull en l’Evangeli de Joan, en morir Jesús, un fariseu ric, savi i amic seu va obtindre el permís de Pilat per baixar el cadàver i embalsamar-lo. Amb l’ajuda de Josep d’Arimatea i en presència de Maria i de Magdalena, el van despenjar de la creu i l’embalsamaren amb “una barreja de mirra i àloe que pesava unes cent lliures” (Jn 19,39).

En definitiva, etnobotànica bíblica, l’ús cultural de determinades plantes de les que figuren en la Bíblia.

Post scriptum

L’any 2015 el MUBAG (Museu d'Art del carrer Gravina, a Alacant) va oferir una mostra de pintura flamenca de la col·lecció Gerstenmaier. Carles Martín Cantarino i l’autor d’aquest article vam fer, amb el permís dels responsables del Museu, una visita guiada que tenia com a eix la interpretació etnobotànica de les plantes que figuraven als quadres. Un dels quadres analitzats era “L’adoració dels Reis [Aanbidding der Koningen; c. 1615], d’ Artus Wolffort, que vam registrar en el següent vídeo: https://youtu.be/I27PqIKaeHA