Un col·leccionista custodia més de 30.000 materials relacionats amb la Ruta del Bakalao i totes les discoteques que van fer ballar d’Oriola a València
ALACANT. “De xicotet me’n recorde com veia la gent als aparcaments de les discoteques quan pujava a València”, contava l’arquitecte Adrià Ripoll Ortolà quan va investigar l’arquitectura de la Ruta del Bakalao dibuixant sis de les discoteques més mítiques de la carretera del Saler de València. “Després vaig començar la carrera i em va interessar el concepte de ruina; però també em va sorprendre que no hi haguera un arxiu centralitzat amb plànols, fotos i dibuixos que documentaren les històries de la ciutat”.
“La primera volta que vaig vindre a València ho tenia clar: el primer que havia de fer era visitar les discoteques de la Ruta. La mitologia de la ciutat té la ruta marcada com una cicatriu”, explicava l’arquitecta Paula García Masedo uns anys abans. “Entràrem a Chocolate i a Puzzle, encara que ara no es pot entrar. De Puzzle no em vaig poder resistir a agafar una cortina i vidres trencats”.
Doncs eixe arxiu material ja existeix, però no acumula trossos de les antigues discoteques. Custòdia flyers, targetes, cartells i el marxandatge més boig que es pot imaginar. Però també discos i equips de música i llum. Tampoc està al peu de la devesa del Saler, sinó a més de 200 quilòmetres. Una distància de dos hores en cotxe —unes sis hores de transport públic en el millor dels casos— que no va ser problema per a Rubén Hernández, el col·leccionista del Museu del Remember.
El museu es troba a Jacarilla, al cor de la Vega Baja del Segura. Envoltada del trencaclosques d’horts que acompanya el riu des d’Oriola fins a Guardamar, a només cinc minuts de la casa d’Hernández es trobava un dels últims reductes que la ruta del Bakalao va estendre per la comarca: la Metro Dance Club de Bigastro, que este estiu no podrà obrir les portes perquè la Generalitat ha decretat el seu tancament.
Va començar col·leccionant les primeres invitacions que els germans dels seus amics li donaven quan era adolescent. Mentres, Hernández escoltava el programa de ràdio de Bikini Club, ara un santuari de l’anomenada ‘música remember’. Com encara no podia anar a les festes, gravava les sessions en casettes. Després va aconseguir anar —“eixia tard de treballar ací i pujàvem directament a València, encara que només fóra per unes hores”— i ja es va fascinar per tota la cultura de La Ruta.
Ara sa casa sembla una com qualsevol altra a Jacarilla, on predominen les plantes baixes i els jardins. Però darrere de la porta de la cotxera s’amaga una de les col·leccions més completes de materials relacionats amb la música de ball valenciana dels anys 90 fins a l’actualitat.
La premissa era eixa. Hernández podia conservar ací tots els records de la Ruta si era compatible amb continuar aparcant els cotxes a la cotxera. I així fa 25 anys que atresora un material d’incalculable valor. Una col·lecció que no para de créixer —uns ventalls són una de les últimes incorporacions—, però que no té molt clar on acabarà —“la meua filla no ha heretat esta passió de son pare”. De moment, Rubén Hernández comparteix part del seu tresor a xarxes socials mentres ho compagina amb la seua faena i la participació a algunes exposicions i festivals. Un record que s’ha de custodiar bé per a preservar la memòria de l’avantguarda valenciana que ara fascina a les noves generacions.
