Dos oficines de Novelda i Alacant guanyen el prestigiós certamen Europan per projectar nous barris a Noruega i Àustria. Un estudi del Cap-i-Casal es fa amb una menció especial d’este guardó, origen del disseny del parc de l’Ereta d’Alacant
ALACANT. Des del 1988 i cada dos anys, una desena de països europeus -enguany Espanya, Alemanya, Àustria, Bèlgica, Croàcia, Finlàndia, França, Països Baixos, Kosovo, Noruega, Polònia, Portugal, Suècia i Suïssa- convoquen un concurs d’idees per a intercanviar equips i treballs que exploren noves idees al camp de l’urbanisme i l’habitatge. L’única premissa: estar signats per arquitectes joves menors de quaranta anys.
A este repte es va enfrontar PLAYstudio amb un projecte guanyador per cinquena vegada des del 2003, en este cas a la ciutat de Viena. “Guanyar un Europan és un dels majors reconeixements a escala internacional ja que poden presentar-se arquitectes d'arreu d'Europa. Això garanteix un context d'oportunitat absolut i completament democràtic, ja que arquitectes -independentment de la seua procedència i de la seua capacitat econòmica- competeixen per igual. L'única cosa que val són les teues idees i talent”, conten a Alicante Plaza.
“D'altra banda, cada edició es basa en un tema que segueix les polítiques urbanes de moment. En aquesta ocasió el tema del concurs és la Ciutat Productiva. Finalment i molt important, és que el jurat és doble. En una primera fase els propietaris de cada solar, institucions públiques i altres agents informen el jurat internacional de la segona fase sobre la seua valoració de les propostes. Això ajuda molt al fet que, una volta fallat el concurs, el guanyador puga tindre més possibilitats d'executar el projecte”. De fet, l’oficina alacantina va concloure fa tres anys la construcció del primer Europan que van guanyar a la capital d’Àustria.
“Però ademés, el jurat de segona fase està compost per persones de reconegut prestigi en l'àmbit de l'arquitectura. En el nostre cas, en aquesta ocasió hem tingut a l’arquitecte en cap de la ciutat de Brussel·les, per exemple, o Anne Lacaton, una de les arquitectes de més prestigi. En altres ocasions que hem estat premiats vam tenir al degà de l’Harvard GSD”.
“Encara que no sempre aconsegueisquen dur-se a terme, moltes de les propostes premiades participen en la reconstrucció dels entorns urbans on es van plantejar els projectes. A Alacant, per exemple, el Parc de l'Ereta és resultat d'un projecte premiat en la tercera edició d’Europan”, expliquen des de l’equip de Novelda que ha guanyat el certamen a la ciutat noruega de Raufoss.
“A més, el sistema de publicacions i esdeveniments que s'han generat al voltant d'aquests concursos ha potenciat, en multitud d'ocasions, el sorgiment de marcs de debat capitals a l'hora de rearticular les lògiques operatives que mobilitzem els arquitectes quan afrontem projectes similars. Poques plataformes han estat tan efectives en la connexió entre interessos administratius, innovacions arquitectòniques i reptes globals. En un moment de retraccions nacionals, l'aposta per aquests espais transnacionals de debat, travessats al seu torn per una imperiosa voluntat de transformació col·lectiva, no haurien de ser l'excepció, sinó més aïna la norma”, afegeixen des de l’equip format per Andoni Arrasate, Nacho Burgos, Juan Manuel López, Nuria Martínez, Carlos Sánchez i Luis Navarro.
La formalització del projecte plantejat per PLAYstudio a Viena parteix de la reminiscència del vienés tren elevat -que ara transcorre sota terra- generant dos volums prismàtics. Entre ells, es crea un espai públic verd en què es transparenten les circulacions i logístiques dels habitatges i els espais de treball, inspirats per Victor Gruen o el high-tech.
Però com s’aconsegueix projectar tanta complexitat des d’una oficina a l’Alacantí? “És el tercer Europan que guanyem a Viena, són quinze anys de relació amb la capital austríaca que ens han permés tenir un coneixement cultural molt solvent. I això es nota”, conta l’equip format ara per Iván Capdevila Castellanos i José Manuel López Ujaque amb Paula Pastor i Mercedes Naranjo Ruiz-Atienza.
Un reconeixement agredolç per a esta xicoteta empresa alacantina: “Primer hem d'esperar cada dos anys a aquest concurs i eixir fora de la nostra ciutat perquè no trobem oportunitats similars per a estudis com el nostre. Per exemple, el Liceu Francés d’Alacant acaba de traure un concurs per ampliar l’institut i, per a poder presentar-se, necessites tindre un mínim de tres obres construïdes de característiques similars i un volum de facturació anual que pocs estudis tenen. Qui pot presentar-se a això? Doncs grans empreses d'arquitectura -no m'atreviria a dir estudis ni arquitectes- el principal interès dels quals no creem que siga l'arquitectura, per cert”.
“Europan, en certa manera, és la visibilització de l'èxode massiu i desesperat de noves generacions d'arquitectes que estem fotuts a la nostra ciutat, en la nostra comunitat i al nostre país, ja que l’administració pública no valora la qualitat sinó la quantitat. En qualsevol concurs públic important les restriccions de solvència econòmica i tècnica són tan grans que a la fi l'obra pública és només accessible per dos o tres empreses que controlen tot el mercat. I, mentrestant, la gent que té talent ha d'agafar les sobres d'Europa per sobreviure. I els col·legis d'arquitectes? No aconsegueixen fer res al respecte”.
“D'altra banda, l'administració té altres vies per donar feina a estudis petits com el nostre. De què ens serveix ser l'estudi d'arquitectura més premiat d'Europa? A l’àmbit local no ens serveix de res. Sospitem que encara haurem d'esperar més a ser europeus a nivell arquitectura: les nostres administracions han de deixar de funcionar com xarxes clientelars i s’han de preocupar més a donar suport i consolidar el talent dels seus arquitectes”, denuncien des de PLAYstudio. En altres països guanyar un Europan suposa immediatament un suport per part de govern a aquest estudi perquè es consolide professionalment. I és una bona estratègia perquè, a mitjà termini, això reverteix positivament en l'economia local ja que aquest estudi creix internacionalment i acaba ocupant a molta gent. Però aquí què?”.
La primera decisió al projecte nòrdic signat pels alacantins va ser superar l'àmbit inicial del concurs amb la intenció de cosir la ciutat amb espais públics d'ús intensiu, ja que Raufoss ha crescut ràpidament i a retalls. Per a això, proposen l’urbanisme sandvitx amb edificis mixtos, combinació de tipologies i alta densitat per estalviar circulacions i augmentar la cohesió
“La major part de les decisions que es van anar formalitzant, van ser possibles i adquirien sentit gràcies a aquesta obsessió per identificar i reconèixer que el projecte participava d'una xarxa molt més extensa que la circumscrita a l'àmbit inicial de projecte”, conta Juanma López Carreño, portaveu de l’equip.
“Algunes de les conseqüències d'aquestes metodologies va ser l'aposta per un model tipològic divers que s'adaptara a la gradual transformació sociològica del municipi, fent una aposta forta per la cohesió amb diferents tipologies d’habitatge que s’han reclamat. També són resultats d'aquests processos, les diverses estratègies per reconnectar aquests àmbits habitacionals amb una realitat productiva específica d'un municipi caracteritzat per haver desenvolupat una indústria tecnològica capdavantera al país. Creiem que el context de Raufoss és ideal per repensar un context productiu com l'actual, caracteritzat per les xarxes de comerç global”, assenyala López Carreño.
“El reconeixement i l'aposta per la complexitat és una condició essencial per afrontar un projecte d'aquestes característiques, però aquesta condició malauradament no pot ser espontània. L'única manera de fer-ho és seient cada dia davant del projecte, afegint capes i capes d'informació que, travessades per una perspectiva crítica, puguen articular una proposta ambiciosa, coherent, atractiva i, sobretot, sensible. Sensible amb un context que no ens resulta proper geogràficament i sensible amb les implicacions polítiques que un desenvolupament d'aquestes característiques mobilitza. Una sensibilitat que volem seguir mantenint en les successives fases del projecte, ja que creiem que no hi ha millor acompanyant per a la necessària i ineludible complexitat”.
Al cas nòrdic, l’entrega dels guardons ja s’ha celebrat i la marxa del projecte segueix el seu curs. “De moment tenim programada una visita al gener, on hem acordat organitzar una sèrie de tallers en els quals conversar sobre el projecte amb tota la gent local que estiga interessada. A petició de l'administració local, farem un esforç pedagògic en exposar un projecte que, com hem esmentat, és complex, d'una manera que resulte fàcilment criticable per qualsevol classe d'usuari no necessàriament especialitzat”, afegeix López Carreño.
“Encara que entenem que el marc general del projecte està alineat amb els interessos de l'ajuntament, els documents que s'han presentat són extremadament susceptibles al canvi. Buscarem aquests canvis, ja siguen fruit d'un nou procés de participació o de treball dins de l'estudi, ja que afegiran capes de complexitat necessàries. En aquest procés inicial també hem de reunir-nos amb alguns propietaris, ja que no tota l'extensió de terrenys pertany a l'ajuntament i convé sumar a la quantitat més gran de gent a aquest procés de canvi. És un moment complex però també il·lusionant de gestió, de participació i d'acompanyament a l'administració”.
L’única proposta valenciana que ha dissenyat a un àmbit del país ha sigut la capitanejada per el fabricante de espheras, Alejando Martínez del Río (Señora Martínez), Brandon Henao i Ana Villalba. Amb una menció especial, l’equip proposava reactivar amb un peculiar sistema de gestió urbà la zona dels Rajolars, a Oliva.
“El projecte parteix de la interpretació que el territori dels Rajolars és el resultat d'una consecució de models monoproductius, que en algun moment van arribar al seu fracàs, però que han deixat un paisatge de superposició de dinàmiques i recursos que suposa una gran oportunitat per replantejar l'urbanisme de la ciutat”.
“Per aprofitar aquest bagatge, definim l'Urbanisme Hoffman com el sistema de gestió urbà que s'activa de manera seqüencial, gradual i homogènia àrees en desús a través de l'actuació sobre els seus nodes identificables, per aprofitar el seu efecte sobre els espais de l'entorn. La proposta es caracteritza per la reutilització dels elements construïts, dels recursos ambientals, socials, econòmics, i per admetre el ‘fracàs’ com a fase cíclica de el procés”.
“Este procés deu el seu nom a l'esquema de funcionament dels forns tipus Hoffman inventats entre 1859-1867, que es van utilitzar a Els Rajolars, i que es caracteritza per seqüenciar els cicles de cocció en diferents forns, ja que permet optimitzar l'energia de cada procés en el següent: preescalfament-cocció-refredament”.
“Un model urbà fonamentat en la seqüència necessita un sistema de planificació flexible, basada en indicadors de diversitat i intensitat d'usos implantats així com estàndards de qualitat paisatgística-ambiental”, conten l’equip redactor.
“Per això, en contraposició a una planificació basada en delimitacions d'usos estrictes, es proposa una oficina de gestió contínua que desenvolupe normatives específiques per a l'àrea, xicotets projectes, dinamitze activitats lúdico-culturals, establisca llaços amb el veïnat, i gestione la posada en marxa dels diversos espais dels rajolars de forma progressiva”.
Una iniciativa que “advoca per la recuperació de la fàbrica ‘La Salvaora’ com a catalitzador per a la implantació de futurs usos productius, com a laboratori de gestió i de col·laboració publicoprivada en el qual iniciar projectes productius a manera de prova pilot”.
