De la tragèdia del teatre clàssic a l'alteritat contemporania

ALICANTE. Les tragèdies gregues neixen de la mitologia clàssica amb arguments farcits de destins assignats pels déus i, alhora, amb un gran component de situacions i problemes que reflecteixen la política i la moral, així com dels grans temes de la humanitat; l’enveja, l’ànsia de poder, la solitud, el destí, el compliment de les lleis. Personatges que, tot i no ser reals o de l’època, deixen uns models a seguir o rebutjar –evitar–.

L’obra més vella que conservem és Los persas d’Esquilo. L’autor va perdre el germà en la guerra i posteriorment va escriure aquest magnífic text –amb el qual va guanyar molta popularitat– narrant una història basada en fets reals, una de les tantes invasions perses en terres gregues.

Es tracta d’un text que ens parla dels herois asiàtics caiguts en combat i el retorn del rei Jerjes, que torna abatut en l’orgull i l’ànima, amb la sensació de pèrdua inútil sobre la seua consciència. Els perses no són descrits com un poble maligne, com un poble criminal. Vegem el dolor de les vídues, de les mares, el desconsol dels consellers que s’oposaven a la guerra... i un missatger que relata de manera emocionant la batalla de Salamina. Salamina com a símbol de la resistència d’un poble davant la invasió d’un imperi o tal i com va utilitzar Javier Cercas, davant el feixisme.

Entre la catarsi i el mimesi, entre la poesia y l’espasa ensangonada, entre la violència i el debat sofisticat, entre el mite i la raó; apareix la tragèdia. Una tragèdia basada en fets reals que ens deixa una gran obra teatral per reflexionar i aprendre. Una mirada des del punt de vista del contrari, de l’enemic, de l’oposició a les nostres creences que condicionen les decisions i experiències en els diferents àmbits de la vida. Un exercici d’alteritat.

Així ho va interpretar més de dos mil anys després Clint Eastwood en la seua pel·lícula Cartes des d'Iwo Jima, on narra la versió nipona de la batalla més cruenta de la Segona Guerra Mundial al Pacífic. Rodada íntegrament en japonès complementa el film Banderes dels nostres pares (2006) que recull la visió estatunidenca. Un exercici valent de denuncia de la guerra i del conflicte, una voluntat inequívoca de mostrar les dues cares del conflicte, una narració de les  perspectives  des d’angles oposats. L’art al servei de la reflexió política.

Així és, la tragèdia clàssica no està exempta d’ètica i política i ens parla de nosaltres mateix, de com som i com volem ser. És un exercici que ens ajuda a reflexionar sobre com existir en el món d’una manera justa i com empatitzar amb la vida dels altres. Ens ajuda a meditar sobre els límits i desafiaments d’una societat com a tal i és un instrument molt útil no només estètic sinó també des d’eixa poderosa capacitat de reflexió política.

Tot i els canvis històrics, malgrat les diferències estètiques, els canvis estilístics de cada època i els principis filosòfics, hi ha un vincle  entre les tragèdies clàssiques i les contemporànies. Les tragèdies contemporànies ens envolten en aquesta societat complexa com és ara la nostra; multiètnica, multicultural, multilingüística i multireligiosa.

La immigració & migració –les desigualtats socials– o el medi ambient serien dos exemples –la gent fuig de la misèria, de la malaltia, de la fam, de l’amuntegament i de la falta d'oportunitats en general, com qualsevol animal fuig d'unes condicions adverses per sobreviure–. Medi Ambient que preocupa molt; els recursos naturals s’esgoten, l’efecte hivernacle produït per l’emissió de gasos a l’atmosfera provoca l’augment de la temperatura, ecosistemes complets desapareixeran sinó es prenen mesures de desenvolupament i consum sostenible dins de límits i capacitats de regeneració.

Controvèrsies en definitiva, on la tragèdia es fa present entre dos models de globalització –entre guanyadors i perdedors–; un model de globalització homogeneïtzador, mercantilista, inhumà i aculturador, o un altre –o d’altres– fonamentat en l’humanisme, la sostenibilitat, l’entesa intracultural i la democràcia real, que pot universalitzar els drets humans, el medi ambient, la solidaritat , les cooperacions horitzontals, el multilingüisme i la pluriculturalitat.

Ja ho va fer Euripides en La Troyanas donant veu a les dones desprès de la guerra de Troya per descriure l’orfenat de les víctimes, dels perdedors davant els grecs guanyadors. Hècuba davant el foc, l’enderrocament i la mort –que hui bé podria ser des d’una pastera amb immigrants–. Aplicant  l’alteritat des del respecte,  des del tracte just i el reconeixement de la seua importància com a humans –nosaltres no seriem qui som sense eixes persones– comprenent els patiments i les dificultats per construir ponts de confiança. Una confiança que només pot aparèixer des del coneixement dels altres, considerant els altres com a riquesa no com a dificultat, des de la dignificació que sosté la solidaritat per construir una societat farcida de nous ciutadans amb tots els drets, justa i solidaria.