X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

s'apropa el desert / OPINIÓN

Carapolla

7/12/2017 - 

Només en dos contextos havia vist un apèndix recreant un membre fàl·lic penjant del front o la cara d’una persona. En esperpèntiques imatges de comiats de solter i soltera, navegant amb els seus tutús i les seues polles flàccides i en alguna que altra activitat de porno hard i imatgeria sado-maso. Era la primera vegada que em trobava un d’aquests artefactes en el context d’una obra artística, d’una autèntica boutade de brutal disonància, colpejant les tecles d’un piano, sota l’impuls de la força cervical i l’ultradesenvolupat esternoclidomastoïdal d’en Carles Santos. De propina, un concert de percussió sobre natges nues. Ningú, trobe, li ha posat una denúncia per abús de gènere. Santos (Vinarós, 1940) era massa transparent en la seua mundanitat com per enganyar ningú.

Si Joan Brossa va encarnar com ningú altre el concepte de poesia visual, el seu deixeble/coetani Santos portà l’art performatiu fins als límits amb una aposta destroyer per la música visual.

El serialisme, el minimalisme i les avantguardes van tindre en la seua figura abillada amb valenciana coentor, una figura a l’alçada d’aquell Ramon Llull que volia crear una màquina de pensar des del Mediterrani,  allà pel segle XIII. Mediterraneïtat, objectivisme protestant i quietisme es barrejaven en una personalitat prometeïca i seductora.

En una entrevista va explicar que la seua passió per la música provenia de la fascinació per Tomás Luís de Victoria, a qui considerava a l’alçada o per damunt del reconegut Palestrina. Victoria, autor d’algunes de les partitures més intensament introspectives de la història de la música, pot semblar l’antítesi de Santos, però aquest darrer ha estat tota la vida perseguint el silenci com a discurs moral.

Aquests versos, com
una partitura, no són més
que un conjunt de signes per a
desxifrar. El lector del poema
és un executant.
Però,
avui, deixo estar
el meu esperit en el
seu estat natural. No
vull que l’agitin pensaments
ni idees.

El saltamartí, 1963.

Aquests versos de Brossa preconfiguraven la poètica de Santos, la seua disposició d’executant, l’expansiva curvatura de la seua panxa de bon vivant que disimulava la profunditat del seu discurs, un discurs expressat en una colossal obra musical, estètica, cinematogràfica, artística i política, perquè polític ha estat el seu discurs contestatari vers l’art oficialista de la dictadura i més enllà. Santos ha estat capaç de crear la fanfàrria d’obertura dels Jocs Olímpics sense tacar-se d’oficialisme i burocràcia, coses d’haver passat per la Pressó Model de Barcelona en els temps heròics de la reivindicació nacional catalana.

Però no s’ha d’oblidar d’on venim, i els fonaments de Santos s’assenten amb solidesa en la seua formació tècnica al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, a París amb Février, Casadessus, Magda Tagliaferro y Margaret Long, Suïssa com a deixeble de Harry Datymer, i la seua intensa col·laboració amb Pere Portabella. Santos ha estat, durant més de 50 anys, una xarxa social en si mateix.

Si Mark Zukerberg va agafar com a model els anuaris universitaris per a la seua xarxa social virtual, el Carallibre, si Santos haguera tingut la temptació de desenvolupar la seua creativitat també en el món de la enginyeria social informàtica, de segur que li haguera posat de nom Carapolla.

next