‘Valencia. Geografía de una ciudad’, un mapa il·lustrat de Ginés S. Cutillas i Alfredo Ugarte - Eduardo Almiñana

Una d'eixes persones amb la capacitat de fer-nos vore la nostra ciutat —en este cas, València— com si fora la primera vegada és Ginés S. Cutillas, qui amb Valencia. Geografía de una ciudad, il·lustrat per Alfredo Ugarte i publicat per Ediciones Traspiés, ens parla del que acabem de mencionar i ens regala la seua geografia personal en la capital del Túria: un mapa de records i altres històries que comencen i acaben en el Cabanyal per mitjà d'una estructura esfèrica cortazariana en la qual s'inserixen altres fites, algunes de les quals existixen encara i altres ja no, però tots formen part de la narració que és la mateixa ciutat. Cutillas ho explica així: “A continuación, desaparecieron del centro todos los cines que no supieron actualizarse en multisalas para ofrecer mayor oferta. Así, cayeron las pantallas míticas del paseo Russafa, nuestro Broadway o Paralelo particular: el Eslava, el Serrano, el Artis, el Lys y, al girar la calle Lauria, en apenas quinientos metros, el Suizo, el Aula 7, el Capitol, el Rex y el Tyris. En Antiguo Reino, los ABC Martí, el Goya, el Metropol y el D'Or. Hoy muchos de estos locales son cadenas de comida rápida o tiendas de ropa de grandes grupos. Valencia era una ciudad de cines, ahora le cuesta soñar. Nada que no haya pasado en el resto de grandes ciudades”. 

L'autor recorda València per a mostrar-nos el que va ser, el que va poder ser, i el que és. Del més antic al més actual. Amb la mirada de qui ha hagut d'anar-se'n i amb el seu camí ha aconseguit observar la terra pròpia des de fora, alhora que inevitablement l'ha idealitzada en menor o major mesura. Ha de ser així: un se'n va fora, fins i tot de vacances, i sent la necessitat, posem, de parlar valencià quan a casa no ho fa. O d'exhibir els trets més prototípics de la seua cultura. Inclús hi ha qui sent la urgència de dir allò de la terreta, que fa molt cringe, com es diu ara, i que a més és una apropiació en tota regla, ja que la terreta original no és València, sinó Alacant.

Tornant a la informació que oferix Cutillas: “Poco después, san Vicente Ferrer y su hermano Bonifacio acometen la ardua tarea de traducir la Biblia del latín al valenciano, que se publica entre 1477 y 1488, en cuyo colofón se vuelve a insistir en la identidad de una lengua propia al nombrar la lengua de origen y la de destino: de lengua latina en la nostra valenciana. Se convierte de esa manera en la cuarta Biblia salida de imprenta, tras la Biblia Vulgata en latín, impresa por Gutenberg en 1448, la alemana de 1466 y la italiana de 1471. La Inquisición, en 1498, mandó destruir todos los ejemplares que no fueran de la Vulgata —la traducción del hebreo al latín del siglo IV—, al tildar de peligrosa para la fe cualquier traducción a lengua vernácula. El último ejemplar se quemó en un incendio en Estocolmo en 1697 y solo se conserva una página en la Hispanic Society de Nueva York, curiosamente la que hace referencia al Apocalipsis”. Curiós, veritat? Quantes coses desconeixem d'esta llar nostra? 

Eixe desconeixement no és només una qüestió de meninfotisme: com déiem, passa en qualsevol part. València no s'acaba mai, que diria Vicent Baydal. I és cert: hi ha molt, moltíssim per conéixer. El llibre de Cutillas és un aperitiu abans del festí de la ciutat: una guia per a llegir en una terrassa o en un paradisíac interior amb aire condicionat ara que arribem als 45 graus sense despentinar-nos. Què direm en pròximes guies sobre la València d'ara, que recordarem i il·lustrarem? No hi ha dubte que la memòria serà una altra, i potser la llum de Sorolla s'haja convertit en eixa llum més africana a la qual fa referència Carlos Marzal, però davall la superfície continuarà bambollejant la ciutat autèntica, la marjal ancestral.