Tica

Els sis primers dies de 1991 els va passar ma mare feta un drap en una cadira de l’Hospital General de València.

La nit de Cap d’Any, un policia havia tocat al timbre de ma casa i li havia dit a mon pare que baixara, que li havien tornat a furtar la furgoneta. Mon pare va baixar mig descamisat cagant-se en tot, perquè ja era la quarta o la quinta volta que la furgoneta apareixia dies després en Almansa o ves tu a saber. Però el policia el va agarrar pel muscle i li va dir que el seu fill major, Jose, havia tingut un accident amb la moto i que estava molt greu, que se l’emportaven a València. Ma mare va anar dins de l’ambulància cap allà. I va estar fins al dia de Reis sense canviar-se de roba ni dutxar-se ni res. Havia sigut una sort que l’accident passara uns dies després de les estrenes de Nadal perquè, en aquell temps, no teníem una pesseta a casa, que estaven a punt de tirar a mon pare del vell taller de fusteria que ocupava als afores de Xàtiva, en una parcel·la destinada a fer finques de pisos i baixos comercials, i ma mare, que sempre havia treballat en negre cobrant poc, brodant o netejant o ajudant en la carnisseria de sa mare, encara tardaria sis mesos a entrar en el supermercat on es va jubilar.

El 2 de gener de 1991, mentres els meus pares es mantenien apegats a la porta de l’UVI, el meu germà Toni agafava un avió, el primer de la seua vida, cap al regiment de regulars de Melilla. Començava un any de mili i no va poder acomiadar-se dels seus pares ni dels seus germans. Tal vegada sí que ho va fer del meu germà Javier, que tenia 15 anys i anava amunt i avall com un gambo, perquè havia deixat d’estudiar i li agradaven les motos i els recreatius. Un dia vam passar mon pare, ma mare i jo amb l’enorme furgoneta, l’Ebro pintada de verd obscur i blanc que tantes vegades ens van furtar en els anys 80, per davant dels recreatius on ell sempre estava amb els amics, i vam vore com s’amagava baix d’un cotxe per a que no li diguérem res. Tenia vergonya. Ens vam riure. Era bonic no donar importància a les coses intranscendents de la vida. Ma mare sempre ha tingut l’habilitat de detectar-les i de sols preocupar-se per aquelles veritablement rellevants.

Com l’accident. Jo tenia 5 anys i em van deixar a ca ma uela. L’estada se’m va fer eterna. No m’agradava gens aquell pis, em feia por el llarg corredor i la foscor de les habitacions, i el solemne rellotge de carilló que marcava el pas lent de les hores. Estava acostumada al xicotet pis dels meus pares, amb els meus germans sempre fent escama i el pati de llums ple de veïns estenent la roba i parlant a crits. Tampoc m’agradava massa ma uela. Tenia un caràcter dominant que em transformava en una criatura callada i recelosa quan estava a la seua vora. Era molt bona cuinera i li agradava que els xiquets menjaren grans quantitats d’arròs. I jo era molt malmenjadora, només ma mare tenia paciència amb mi. Aquella xiqueta prima i seriosa, amb uns ulls massa grans, volia tornar-se’n a sa casa, però per alguna raó sabia que no havia de demanar-ho. Hi havia alguna cosa trista en l’ambient que li ho indicava.

A vegades pense que, en eixes llargues nits de ma mare arrupida en una cadira de la sala d’espera del General, es troben, contingudes, fetes una enorme pilota, tots els dies d’abans i de després de la vida de ma mare i de tots nosaltres. I m’imagine a ma mare, encara jove, esperant que els metges digueren alguna cosa, amb el seu fill en coma a punt de morir-se, i un altre fill en Melilla en plena Guerra del Golf, i dos fills més deixats d’arrapa-fuig i jo tan xicoteta, que mai m’havia separat d’ella.

No era fàcil parlar amb el meu germà a Melilla. Ell utilitzava les cabines telefòniques i marcava el número d’alguna veïna que tenia telèfon fixe, la veïna ens pegava un crit pel buc de l’escala, i ma mare i jo baixàvem corrents per a escoltar-li la veu. En el primer permís de la mili, el meu germà Toni ens va portar regals: per a mi un pijama, per als xics caçadores de cuir negre, del cuir olorós dels moros i, per a tots, una cosa que era il·legal traure d’Àfrica però que molta gent s’emportava a la península, quan els controls de passatgers no eren tan exhaustius, quan encara no hi havia alarma mundial terrorista ni estrictes lleis per als animals autòctons: una tortuga preciosa, de terra, de bona grandària i ulls negres com olivetes del cuquello. De seguida ens vam fer amigues. M’agradava que fora tan silenciosa i que desapareguera mig any i l’altre mig any es passejara com una reina per les habitacions i menjara fulletes de lletuga i bajoqueta de la paella, que li encantava. Li déiem Tica.

Quan el meu germà Jose es va recuperar, els seus amics de la carrera d’Enginyeria van vindre a Xàtiva a fer-li una visita. Tenia la marca de les grapes a la banda del cap on havia rebut el colp. I una mica de sordesa a l’oïda. A banda d’això, estava perfecte. Per a celebrar-ho, els companys van portar una caixa de llanda de bombons Caja Roja de Nestlé. Jo mai havia tastat eixos bombons i, uf, que bons estaven, se’m desfeien a la boca. Es van acabar prompte, potser aquella mateixa vesprada d’alegria, però la caixa va anar pegant bacs durant molts anys per casa, guardant què sé jo a l’interior, i despintant-se a poc a poc. Jo, sempre que la veia, me’n recordava de la primera volta que havia tastat els bombons i em posava feliç. Era un record bonic.

A poc a poc, algunes coses van anar arreglant-se: la faena dels meus pares, el futur dels meus germans. Fins i tot la cuina i els banys originals del pis de protecció oficial del franquisme, de vius colors seixanters, es van adaptar als nous temps.

La tortuga Tica es va escapar… Quan el meu germà Toni es va canviar de pis a un de nou i més gran, la meua cunyada va decidir que era el moment de fer fora l’animalet. En tots els anys que ma mare havia tingut a Tica en casa, amb la faena de quatre fills i els maldecaps d’una casa diminuta, mai mostrà intenció de desfer-se d’ella, però ja se sap que una dona no és com una mare, o això diuen. La vam portar a un secanet que tenim i anomenem l’Hortet, i durant un temps es mantingué dins d’un tancat. Però les tortugues són molt cabudes i adoren caminar, lent sí, però caminar. Tal vegada se la trobe algun dia el meu germà Javier, qui després d’una adolescència una mica rebel es va fer aventurer i corre molt per les serres.

La caixa de llanda de bombons és possible que encara la conserve el meu germà Jose i en ella guarde peces inútils de les maquetes de tren que col·lecciona per centenes. Té la maqueta dels models de tren en els quals vam anar ell i jo a estudiar a València gràcies a les beques –cada dia, anar i tornar–, el tren en què ma mare va tornar el dia de Reis de 1991 per a regalar-me uns pinipons –com m’agradaven, senyor!, com va trobar ella temps per a recordar-se’n del meu regal?–.  Aquella nit vam dormir juntes al llit de ca ma uela i, per primera volta en aquell estrany inici d’any, no vaig tindre por.

La furgoneta Ebro s’està fent vella, com l’esquelet d’un antic elefant, en l’Hortet. Jo volia el rètol metàl·lic amb la marca del vehicle en elegant cursiva i mon pare el va arrancar de la cuirassa i me’l va donar. Ara el tinc enganxat en un suro entre fotos i retalls, en un pis construït molt més enllà de la parcel·la on estava el taller de fuster de Garcieta i a on ara hi ha una moderna gelateria sempre plena de gent.

Trobe a faltar a Tica.  

Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) és autora de diverses obres literàries, com Cartilla de redención, Cavallers, Centre comercial l’Oblit o Mireia, Premi Lletraferit de Novel·la 2022. Ensenya Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals a la Universitat de València.

@PuriMascarell