Teoria dels contraris

Arran del famós encontre fortuït evocat per Lautréamont entre una màquina de cosir i un paraigua sobre una taula de dissecció, pense en les coses dispars i recorde l’enigmàtica pregunta de Lewis Carroll: “¿En què li sembla un corb a un escriptori?”. Ara mateix diria: en què l’escriptori també vola recte si es llança de dalt a baix des d’una finestra. (Potser Poe coneixia l'endevinalla i albirà la solució en vore el seu corb damunt de l'escriptori).

En tot cas, busque el contrari d’un paraigua i no trobe que siga una màquina de cosir. Un objecte diametralment oposat a un paraigua seria, lògicament, un para-sol. Però sens dubte allò més antagònic a un paraigua és un paraigua trencat, la qual cosa em recorda la pregunta formulada en la Trilogia de Nova York, d’Auster: “Podem anomenar ‘paraigua’ a un paraigua trencat?”. Però ho cite de memòria i, naturalment, allò més oposat a una cita és la memòria.

Arribats a este punt, la recerca de contraris s’ha convertit en un divertiment i ara imagine que el més diferent d’una aspiradora és un vomitori, que alhora podria ser sinònim de la clàssica porta batent de les tavernes del salvatge Oest.

El contrari al silenci no seria res tan evident com el crit, sinó més prompte un murmuri. L’epitafi de Clément Cadou –qui, després de renunciar a ser escriptor pel que es podria anomenar sobreexposició a Gombrowicz, es va dedicar a pintar mobles que descrivia com a autoretrats– diu així, segons escriu Enrique Vila-Matas en Bartleby i companyia: “Vaig intentar sense èxit ser més mobles, però ni açò no em va ser concedit. Per tant, he sigut tota la vida un sol moble, cosa que, al cap i a la fi, no és poc si pensem que la resta és silenci”. El contrari al silenci és crear, però sense escarafalls.

Allò oposat a la gana no seria menjar, sinó la inapetència. Una dita predilecta de la meua iaia materna era: “No és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta”. El contrari d’embrutar no és netejar. Comence a pensar que el contrari d’escriure tampoc no és no escriure, sinó publicar.

Jean Murdock (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa i postgrau en Tècniques Editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.

@jeanmurdock_