literatura » Baixar al fang

Saben que hi ha premis literaris arreglats?

Vinga, vaig a dir-ho, que últimament pense molt en les coses que no dic. No dir és complex. U va construint un món alié.

23/03/2023 - 

I eixe món a u se li escapa de les mans. Es conforma un entramat de relacions personals que és com de mentira. No dir és com fumar quan vols deixar de fumar. És, fins i tot, que els altres et conviden a fumar perquè pensen que t’encanta fumar. Jo m’estimaria més dir allò que no dic en públic i no perquè siga d’eixos que disfruten duent-se la contrària.

No dir és, en el fons, deixar de dir les coses pel seu nom.

Allò que no es diu va a un univers paral·lel on les opinions inconfessades viuen una vida inexistent, líquida. Si fora sòlida, tindria goteres per davall. Un món on no estem i s’amuntonen les bosses de fem.

Costa dir allò que es pensa. Però un dia ens adonem que callant construïm un futur distorsionat, on no voldríem estar, en el qual, de ser androides, seríem els que es rebel·len contra els humans, i tot, òbviament, perquè s’han passat mitja vida –els humans, vull dir– no dient allò que pensen. I així no hi ha qui ens entenga, ni tan sols les intel·ligències artificials. Per cert, ChatGTP és decebedor; el reggaeton és avorrit i de mal gust, i viure en el centre de les ciutats està sobrevalorat… A fer la mà la ciutat, vull dir. Veuen? Ja està. Dit.

No dir és deixar-se domesticar. Costa dir allò que es pensa perquè té adherit un cost, sobretot en l’àmbit professional. El meu és la literatura i el món literari que conec està més còmode si passa per la taquilla del corporativisme. Saben què ocorre? Que pareix que tot està en orde, que és just. I no és així.

Saben que hi ha moltes editorials que no paguen drets d’autor? Saben que hi ha llibreries que pareixen bones –fins i tot les millor llibreria del país–, però si rasques una miqueta són tot el contrari? Saben que hi ha premis literaris arreglats? Saben que hi ha escriptors que s’han tornat mediocres, però continuen donant-los premis i pàgines per a entrevistes? Saben que hi ha autors que venen 200 o 300 llibres? Saben que el millor llibre de l’any no és el millor llibre de l’any? Saben que la majoria dels escriptors que signen en la Fira del llibre de… no són escriptors?

En fi, no em facen massa cas. Els ha de donar igual allò que jo diga o no. Escriure (o dir allò que es pensa) és, parafrasejant amb trampa l’escriptora Rachel Cusk, una ocupació de baix estatus, exigent, esgotadora i amb freqüència avorrida, i produïx aïllament, erosiona l’autoestima i t’expulsa del món dels adults. Per cert, i acabe: vaig llegir fa dos anys L’anguila, novel·la de Paula Bonet, i des de llavors estic del costat de Bonet. Veuen? Ja està. Dit.

Kike Parra Veïnat (Alzira, 1971) és professor d’escriptura creativa i escriptor. Codirigix l’escola d’escriptura Selecta, a València. Els seus últims llibres de contes són Me pillas en mal momento i Ninguna mujer ha pisado la luna.

@kikeparraveinat

Noticias relacionadas