Quan la vida i les gales del cinema es pareixen

En algun moment de la vesprada, vaig eixir a passejar pel barri. Sense adonar-me, vaig entrar en el super; vaig comprar una sépia, una dotzena de gambes congelades i un pot de gelat de xocolate. A les deu li diguí al meu fill: “Ja has tingut tele tota la vesprada, ara ens toca a Bàrbara i a mi, no?”.

Al poc apareixien en pantalla Javier Calvo i Javier Ambrossi, de seguida va arribar, com per art de màgia, Ana Belén. Tot allò que va succeir en les tres hores i mitja posteriors ja ho saben. Però hi hagué diverses coses que em deixaren pensant:

1) En el primer discurs de la gala, Ana Belén va traure el tema dels abusos sexuals –Carlos Vermut va ser el director que més vegades aparegué sense estar allí–. Hi hagué condemnes de la guanyadora del Goya a millor direcció novel, Estibaliz Urresola Solaguren, també de l’actriu valenciana Susi Sánchez, i de Fernando Méndez-Leite. Cap home dels que pujaren a l’escenari a pel premi va traure el tema. Per què? Pense en el corporativisme entre mascles. O en la vergonya que els hòmens podem sentir quan repassem la nostra vida i ens adonem que hem rondat –o traspassat– certes línies roges.

2) Cinema en sales o cinema en casa? El director Juan Antonio Bayona, amb un pressupost de 60 milions d’euros per a la seua pel·lícula, va agrair el suport de Netflix diverses vegades. Un altre director, Pablo Berger, que s’emportà dos Goya per la seua pel·lícula d’animació, va acabar el seu discurs amb: “Llarga vida al cinema i als cinemes!”. On veuen vostés les pel·lícules? O són com jo? Que a penes van al cine ni tenen temps de vore la tele.

3) Franja de Gaza. De nou Estibaliz Urresola: “Volia aprofitar per a dir que el que succeïx a Gaza és un genocidi i hem de demanar als nostres governs que el detinguen”. Prou cares conegudes portaven un  adhesiu, demanaven la fi del comerç d’armes i un alto el foc. S’ha dit per activa i per passiva: Israel té dret a defendre’s, però quin país té dret a assassinar milers de xiquets, xiquetes, dones i hòmens sense armes, professionals sanitaris o periodistes?

4) L’última pregunta –ja que els cineastes es van oblidar de les protestes dels agricultors–: On hi ha més señoritos? En el cinema o en el camp?

Kike Parra Veïnat (Alzira, 1971) és professor d’escriptura creativa i escriptor. Codirigix l’escola literària Selecta, a València. Els seus últims llibres de relats són Me pillas en mal momento i Ninguna mujer ha pisado la luna.

@kikeparraveinat