GRUPO PLAZA

cinema

Pot ser l'univers cinemàtic Marvel la gran novel·la americana?

Amb l’excusa de la recent mort de l’escriptor i editor de còmics Stan Lee, repassem la seua trajectòria i sobretot el seu llegat principal, l’Univers Marvel i la seu transcendència dins del conscient i de l’inconscient col·lectiu planetari, l’adopció de les seues criatures com a substituts de referents religiosos i fins i tot morals, o l’adaptació absoluta dels nous referents als criteris de rendibilitat

| 30/06/2019 | 7 min, 52 seg

VALÈNCIA. Herois tràgics, malvats encara més tràgics, antiherois, famílies desestructurades, violència, la busca del pare, relats d’ascens i caiguda, infàncies terribles, lluites fratricides, pèrdua i dolor, traïció, orfandat, personalitats escindides, religiositat, competició, negació de Déu, poder, sacrifici, conflictes d’identitat, fe en el progrés i també desconfiança, nihilisme, fracàs del sistema. Tot això i més compon l’anomenat Univers Cinematogràfic (o Cinemàtic) Marvel (UCM), integrat per les desenes de pel·lícules i sèries que donen moviment als còmics previs, la gran majoria dels quals foren creats pel recentment desaparegut Stan Lee (1922-2018). Milions de persones per tot el món viuen d’ell, el consumixen i el gaudixen. Se li dedica una enorme energia creativa i laboral. S’invertixen milions de dòlars i s’en recapten molts més, entre pel·lis, sèries, còmics, videojocs, publicitat i merchandising aclaparador i omnipresent.

D’alguna manera és el gran relat del nostre temps. Què anem a fer? Serà que per a viure en el capitalisme triomfant i suportar la certesa que som mercaderia en un mercat global, només números d’una comptabilitat insondable, necessitem superherois, supermalvats i poders màgics que –heus ací la paradoxa impossible–, procedixen del mateix lloc que ens convertix en mercaderia i números. El cercle perfecte.

Una anàlisi lleugera i senzilla de còmics, pel·lícules i sèries, ens fa conscients que tots eixos productes són fills de la cultura del terror en la qual vivim, de la por a l’altre que, sobretot des del 11S, s’ha instal·lat en Occident i de manera molt especial als Estats Units, i sense la qual es fa impossible explicar les seues ficcions, estes i les altres, encara que la interpretació d’estes històries no és unidireccional, sinó múltiple: servix a conservadors i a demòcrates, a integrats i a apocalíptics, a prosistema i a antisistema. No deixa de ser la funció de les ficcions: expressar de manera simbòlica i a sovint de forma inconscient les nostres pors i incerteses. I per això tenim superherois foscos i violents que volen amagar-ho tot i també aquells que volen que tot isca a la llum; els que lluiten pel poder o a favor del seu manteniment i també aquells que ho fan contra eixe mateix poder perquè el consideren l’origen del problema (i ahí s’inserix, per exemple, la cridanera evolució del Capità Amèrica).

L’apogeu de les pel·lícules i sèries de televisió ve a ser alguna cosa així com una ampliació del camp de visió. Encara que moltíssima gent llegia els còmics abans de l’arribada de la invasió cinematogràfica dels sers amb poders, eixa quantitat no és res en comparació amb la d’aquells que veuen els productes audiovisuals. De fet, els veuen els consumidors de còmics i una gran quantitat de persones que no ho eren, ni ho són, ni ho seran. El món superheroic, els mutants, metahumans, infrahumans, sobrehumans, déus, semidéus i habitants d’altres planetes que componen l’UCM i també l’Univers Cinematogràfic DC o Univers Expandit DC (UCDC) han arribat molt més lluny que els còmics dels quals sorgiren. Eixe concepte d’Univers, tan aparatós i grandiloqüent, en realitat pareix molt apropiat.

Com el concepte de mitologia. En dos sentits. Un, perquè en creen una de nova, sens dubte. Tota una estirp de sers fantàstics amb complexes relacions entre ells, que interferixen constantment en la vida dels humans, com els déus de l’Olimp. I dos, perquè els Universos Marvel i DC reactualitzen les aventures d’aquells déus del passat, encara que sense la promiscuïtat i l’impuls sexual dels mites clàssics, per descomptat, que açò va dirigit al públic familiar i s’han de vendre gorres infantils i carteres per al col·le. Ja no és només que estiga per allí Thor i tota la seua família, que Aquaman siga un Posidó per a temps moderns o que Wonder Woman modernitze el mite de l’amazona. En realitat el reciclatge de mites és total: bruixes, essers de foc, d’aire, d’aigua, frankensteins, mig humans mig animals, vampirs, harpies, gegants, fades, àngels, dimonis, mad doctors, jeckylls i hydes i qualsevol altra criatura de les llegendes i contes infantils i no tan infantils es dibuixa en la composició de personatges com ara Iron Man, Magneto, Visió, la bruixa Escarlata, Ant Man, la Bèstia, Mercuri, Spiderman, Hulk, Doctor Strange, etcètera.

Este és un dels factors que han permés l’èxit total de l’UCM i l’UCDC: la reactualització de mites profundament arrelats en la nostra cultura i en el nostre imaginari. Conformen, així, un mosaic de tots els nostres terrors i anhels: volar, llegir el pensament, ser invencible, tindre un poder omnímode, salvar el món o destruir-lo. Però açò no és prou per a explicar el seu triomf absolut. Calia una plasmació audiovisual en condicions, l’existència de les ferramentes adequades per a fer creïbles tots eixos sers i les seues capacitats. I ahí està el desenvolupament actual de la tecnologia CGI, de les imatges generades per ordinador, capaces de posar en moviment qualsevol cosa que s’haguera imaginat i plasmat en un còmic, per desgavellada que fora.

Però, a més, és un relat sense fi. Primer perquè es multipliquen en tota classe de pantalles i suports; també perquè va afegint cada volta més personatges, en una hipertròfia aclaparadora de la qual el millor exemple és la Tetralogia d’Els Venjadors, on a cada nova entrega s’afigen més superherois, més línies narratives, més trames secundàries i més metratge, encara que només siga per a que cadascuna de les moltíssimes estreles de Hollywood que intervenen tinga un moment per a lluir-se, perquè certes aparicions són del tipus em veus / ja no em veus.

Però sobretot és un relat sense fi perquè, de fet, no té final. Diuen els seus responsables que Venjadors 4, que s’estrenarà en març de 2019, es la fi de la lluita, la batalla definitiva en la qual alguns moriran i altres no. Però en realitat té igual. La mort, tan important en el nostre univers, no ho és en estos. Qui mor pot tornar: en un reboot, tecnologia extraordinària de SHIELD inventada per al cas. La història acabarà quan deixe de donar diners i de ser rendible, clar, però amb les seues capacitats per a la flexibilitat i per a reinventar-se, això pot tardar molt encara. I probablement, i en el cas que acabaren les pel·lícules, continuarien els còmics, els quals mai han deixat d’estar ahí.

Que tota esta nissaga siga una màquina de fer diners, un immens negoci, no invalida la seua funció com a relat, ni explica el seu enorme èxit com a producte de consum global. I per descomptat no deu impedir la seua anàlisi, més aïna al contrari. Van com a bojos els crítics i experts buscant la Gran Novel·la Americana (els agrada molt per allí açò de les majúscules i els grans conceptes), eixa que explique què són els Estats Units i capte la seua essència i totes les contradiccions i malestars, i al remat la tenen dins del cine del centre comercial més pròxim. En forma de narració fantàstica i mitològica, plena de senyores amb trages estranys i apta per a tots els públics.

Allò indiscutible és que, a hores d’ara, és el relat més rellevant de la nostra cultura, encara que ens dolga. No perquè siga el millor, ni el més subtil ni intel·ligent. Ho és perquè és el més consumit i el més comentat, i si vostés no s’ho creuen peguen una volta per les xarxes. El que més li importa a la gent. El que xiquets i adolescents, i també adults, consumixen sense fre per mitjà de tota classe de productes presents en la seua vida quotidiana. Artefactes audiovisuals acaramullats de soroll i de fúria, de confusió i de sentit de meravella, la qual, amb la seua infantilització i vistositat, i amb els seus superherois patidors i plens de conflictes expressen la por, la crisi i el desencís d’una societat capitalista cada vegada més inhumana.

next