Patraix: la victòria

“Així un hom aniria molt més acomboiat pel camí de Patraix (...) La ‘victoire’, fill meu, està ací, en els cuquets: blancs i llefiscosos, únics senyors victoriosos, fent foradets de nit i de dia”. La victòria, escriu Joan Francesc Mira en El desig dels dies, està en foradar sense pausa, de manera discreta, silenciosa, constant. Eixe és l’esperit, el del cuquet laboriós, que està darrere del Patraix literari.

El veïnat dels barris de Patraix, Sant Isidre, Vara de Quart, Safranar o Favara, ha continuat fent foradets a pesar d’haver vist, d’haver escoltat, d’haver viscut.

D’haver vist, per exemple, les conseqüències del tracte inhumà als interns de l’antic psiquiàtric. María Huertas escriu en Nueve nombres com “el antiguo manicomio fue clausurado por obsoleto, irracional e inhumano”. I, a pesar de tot, continuaren fent foradets.

D’haver escoltat, per exemple, les màquines que convertiren els camps en ciutat. En Ciutat de campanars, Toni Sabater recorda com es va “tancar la malla de fils invisibles amb un campanar als peus d’un nou riu i d’uns horts que ara són asfalt, com el de Sant Isidre”. I, a pesar de tot, van continuar fent foradets.

D’haver viscut, per exemple, l’intent de silenciar l’accident de metro de 2006 canviant el nom de l’estació de Jesús a Joaquín Sorolla per tal que s’oblidaren els morts i els ferits. I, a pesar de tot, continuaren fent foradets i, com recorda Laura Ballester en Lluitant contra l’oblit, “l’empresa ferroviària va fer marxa enrere el mes de febrer de 2012, gràcies a la mobilització ciutadana encapçalada per l’associació de veïns de Patraix”.

Com els cuquets, aferrant-se a la vida, el Patraix literari beu de versos com els d’Estellés en el Llibre de meravelles: “Aquell pas a nivell del camí de Madrid, / on hi havia un solar de blocs de pedra i l’herba. / Més endavant, Patraix, aquell trenet alegre / que creuava xiulant uns arrossars atònits". O com els de Montserrat Manent en Llibre de comptes: “L’aigua baixa, corre rabent / argent viu que banya marges, / penetra endins a l’entranya / sensible de la terra i calma / la coïssor de la secada”. Beu de records de quotidianitat com el del districte on els xiquets creixien amb “el soroll de la botzina del comboi que ve d’Utiel”, com recorden Isabel Olmos i Irene Marsilla en València, ciutat de barris. Patraix.

I sobretot, beu de la idea que recull Carmen Alborch en La ciudad y la vida: “la de la ciudad en la que todos los ciudadanos han de ser habitantes de primera, que adquiere una intensidad especial en barrios como Patraix”.

Marta Rojo (València, 1994) és periodista. Col·labora en diversos mitjans de comunicació com El País o l’Agència EFE i revistes culturals, i ha treballat en agències, emissores de ràdio i gabinets de comunicació.

@martarojo_