L’estiu de Vargas Llosa

Vargas Llosa s’ha posat en forma. Els seus dards manifesten una renovada capacitat atlètica. Potser, fins i tot, la gentada vote conforme les seues prediccions: que vote bé.

Vargas Llosa ha passat l’estiu a Salzburg. Han sigut un parell de setmanes, encara que, com és sabut, en estiu poden estirar-se, elàstiques, fins als confins del temps. Diuen que, com Mozart, va menjar llonganisses al Café Tomaselli; que, com Sissi, va menjar pastís sacher. Per a Vargas Llosa eren les primeres vacances de retorn a la família, la de sempre, la tornada al cau després d’una immersió literària en les profunditats mundanes.

Més enllà del banquet, el millor de l’estiu de Vargas Llosa és com l’ha definit. Traslladat en una crònica de Martín Bianchi, Vargas conta que “les dos setmanes que passem ací ens compensen de les frustracions i els mals moments de l’any perquè estan dedicades a la pura irrealitat”. Quina porta obri Vargas Llosa! El dubte definitiu de si l’estiu pertany a este món… De si els pensaments que origina, les seues temptacions, no són potser pur parany i embadaliment, fruit de l’alteració dels sentits. De si les intencions amb les quals hem conspirat en estiu, ara ja a punt de ser iogurt caducat, no eren simplement el desig de subvertir la realitat. De si la desconnexió àmpliament aclamada no és la prova de càrrec de fins a quin punt la tardor ens lleva l’apetit. De si és un ardit del mateix estiu per a allargar el seu domini més enllà del filat que li frena al pas, poc després de setembre.

A l’estiu els casos de divorç repunten, la violència de gènere es dispara, els suïcidis colpegen més que en cap altra estació. Les seues conseqüències no s’eixuguen tan ràpid com el cos mullat després de l’escabussó. Són cruament reals. Són estius en els quals “els mals moments de l’any” que enuncia l’escriptor no tenen temporalitat, no hi ha treva.

L’estiu és, d’entre totes les èpoques, la que ens distància més en grups socials. L’estiu irreal, també, és qüestió de preu. Un i altre estiu no es miren ni s’observen: adquirir el dret a la irrealitat permet el plaer de deixar de vore els problemes a l’altre costat del filat. Ens recreem amb l’estiu irreal, fins a l’últim tros del pastís, sospirant perquè, ai, a la realitat no se li acudisca acostar-se’ns!

Vicent Molins (València, 1986) és geògraf i director de l’Agència Districte. Col·labora en Culturplaza i en El Confidencial. És autor de La nova guia de València, Club a la fuga i València, el relat d’una ciutat.

@vicentmolins