L’Eixample exòtic

Una xinxeta roja sobre el districte de l’Eixample. L’ha clavat Hèctor, personatge de La mirada del tafur, de Ferran Torrent, i ara la contempla “amb similar satisfacció amb què un entomòleg esguarda la papallona exòtica i esmunyedissa que ha tardat anys a caçar”. Els barris de Russafa, el Pla del Remei i Gran Via poden semblar quadriculats, neutres. Burgesos. Però, en la literatura, l’Eixample valencià està viu, ple de colors, d’olors. Benvinguts a la primavera, als mercats, a la fira. Estem en l’Eixample exòtic.

Al poeta andalusí nascut a Onda Ibn al-Abbar ja li fascinà Russafa en el segle XIII. “¡Que bonics els dies de la Russafa!”, escriu en “Salveu al-Andalus”. Resa: “Regue Al·là l’època de la Russafa”. Però les seues oracions no són escoltades i els últims versos que li dedica són de comiat. Amb Jaume I, la València islàmica ha caigut i la celebració es torna lament: “S’han perdut el Pont i la Russafa”.

Terra fèrtil medieval, a la Russafa literària el temps quotidià es fa mític, misteriós. Miguel Herráez descriu en Los días rojos el Mercat amb “hombres con chaquetones de cuero negro y gorros de lana descargando despieces de carne”. És territori de contrastos, “la zona on el traçat ortogonal de l’Eixample topava amb el garbuix de carrers d’allò que una vegada havia sigut un poble”, com recorda Adolf Beltran en Les llunes de Russafa. I té un ressò de perill: el protagonista de Tranvía a la Malvarrosa, de Manuel Vicent, sap “muchos detalles del crimen del cine Oriente” i Diogo, en El carrer de Baix, de Vicent Flor, es mou pel carrer Sornells, “lloc de trobada dels porrers”.

Però l’Eixample exòtic no és només Russafa. Al Pla del Remei es plantava “una fira humil, la fira de Nadal”, com recorda el Llibre de Meravelles d’Estellés. Carrers boirosos de la infantesa, edificis de bones famílies, vistes al riu. No sabem quina fou “la casa más elegante que tuvo nunca la ciudad”, que recorda Juan Gil-Albert en Concierto en mi menor.

La Gran Via exòtica és un esclat de vida. Pilar Algarra i Eva Ripoll detecten en València ciudad de barrios. L’Eixample i Quatre Carreres el ritme de cases i carrers i “un gran baile entre rejas, fachadas y figuras”. Passegem pel jardí central de Marqués del Túria. Inspirem “una suau bafarada de gemmes inflades, de fulles a punt de brotar”, com escriu Enric Valor en L’ambició d’Aleix. En l’Eixample exòtic, “l’hivern esdevenia incipient primavera”.

Marta Rojo (València, 1994) és periodista. Col·labora en diversos mitjans de comunicació com El País o l’Agència EFE i revistes culturals, i ha treballat en agències, emissores de ràdio i gabinets de comunicació.

@martarojo_