GRUPO PLAZA

homenatje

L’àlbum de València a Émile Zola

Blasco Ibáñez i el blasquisme posaren València en el mapa de l’Europa contemporània i ho feren a través d’una ferma posició de compromís amb els valors republicans, laïcistes i de justícia social que enllaçaven amb els principis de la Revolució Francesa. Així ho mostren els actes en defensa de Zola, en 1898

| 23/01/2022 | 14 min, 22 seg

VALÈNCIA. La darrera pel·lícula de Roman Polanski, J’accuse (2019), s’estrenà ací amb el títol El oficial y el espía. El canvi confirma la pèssima pràctica hispànica dels canvis irracionals dels noms dels films i allunya la cinta de la història de l’Affaire Dreyfus, un escàndol judicial i polític que marcà els inicis de la Tercera República Francesa, dividint la societat en dos bàndols: els dreyfusards, partidaris de la innocència de l’acusat, i els antidreyfusards, hostils a la seua figura. En essència, el cas naix de la injusta condemna en 1894 per espionatge al servici de Prússia del capità Alfred Dreyfus, oficial d’Estat Major de sospitós origen alsacià i nissaga jueva, confinat en l’Illa del Diable a la Guaiana Francesa. El cas tenia de tot. Dreta i esquerra, laïcisme i religió, Alsàcia i Prússia. L’autèntic culpable fou identificat  en novembre de 1897: el comandant Ferdinand Walsin Esterhazy, absolt, tanmateix, per un Consell de Guerra.

La injustícia encén els ànims de l’escriptor Émile Zola i el du a la denúncia del procés amb un leitmotiv que farà fortuna, a través d’un article memorable: “La veritat està en marxa i ningú la pararà”. No era la primera volta. La implicació de Zola en el cas ja havia fet les primeres armes en una sèrie de tres articles en Le Figaro, però el novel·lista decidí incrementar la pressió amb un text publicat a L’Aurore el dijous 13 de gener de 1898. El títol, i així consta en el manuscrit, era “Carta al president de la República”, però l’editorialista del diari, el metge i polític Georges Clemenceau, futur cap de Govern, proposarà un encapçalament molt més rotund i comercial, més periodístic, capaç de ser anunciat pels venedors de la premsa al carrer: “J’accuse”. Amb una tirada ordinària de 30.000 exemplars, L’Aurore arriba a vendre’n més de 200.000.

Amb només 4.570 paraules, Zola compon una peça retòrica extraordinària, de grandiosa eficàcia, proclamant des de l’inici no només la innocència de Dreyfus, sinó també la identificació dels errors comesos interessadament, i acusant amb l’anàfora de la repetició del “J’accuse” totes aquelles figures militars que havien consentit i patrocinat la injustícia. Començarà així la peripècia processal de Zola, al seu torn acusat per difamació pública i condemnat a un any de presó i a pagar les costes i una indemnització, la qual cosa provocarà el seu exili a Anglaterra durant onze mesos, una brutal radicalització de la cultura política i intel·lectual francesa i una emergència notòria de l’antisemitisme. Fins a l’accident domèstic que provocà la seua mort en 1902, Zola continuarà la seua lluita per la rehabilitació de Dreyfus, aconseguida anys després. De fet, participarà en la Gran Guerra com a tinent coronel.

Les repercussions a València

La polèmica i el debat sobre el cas també es traslladen a Espanya, amb un singular ressò entre nosaltres. Per regla general les posicions polítiques seran parelles a les de França. La posició davant del cas Dreyfus esdevé bandera i símbol a dreta i esquerra. La major part dels intel·lectuals es posicionen a favor de Dreyfus. A València capçaleres com El Pueblo o El Mercantil Valenciano esdevenen tribunes en la seua defensa. Las Provincias manté una posició merament descriptiva, sense bel·ligerància. Serà l’integrisme carlista el que transformarà el cas Dreyfus en un conflicte jueu, com a part d’una conspiració internacional. També la premsa socialista i d’esquerres havia intentat al principi mantindre’s al marge en considerar el cas un assumpte burgés. Però no serà el cas del republicanisme valencià, del blasquisme. Deixant a banda certes hipèrboles anteriors, massa ràpides en l’adjectivació colorista de jesuïtes i jueus, Blasco transformarà el cas Dreyfus en el cas Zola, amb una campanya constant de glorificació del personatge i un actiu mecanisme de mobilització del poble republicà de València, prenent com a exemple d’activisme el compromís de l’escriptor. I encertant, sense dubte, en el paper essencial de la premsa en este tipus de campanyes d’agitació social, en les quals ja tenia una llarga experiència.

Entre el 4 de setembre de 1897 i el 3 de setembre de 1898 El Pueblo publicarà vora una dotzena d’articles dedicats a l’heroisme de Zola, el seu exemple, els seus enemics o el seu triomf final, amb eixa visió que assimila l’escriptor com a heroi modern que lluita a favor de la veritat i la consecució de grans objectius polítics, tan estimada per Blasco: “L’escriptor que no lluita, que no es posa en contradicció amb el públic, que no xoca amb ell, que no és insultat, és un nano intel·lectual, un fals talent”. Les trinxeres estaven consolidades. La València republicana i la València catòlica. La de la falla d’Arròs i Tartana i la música de la Marsellesa davant la València de Sant Vicent Ferrer i la Mare de Déu dels Desemparats.

Alfred Dreyfus, per Gerschel

El setmanari ultra Luz Católica, del belloquí José Domingo Corbató, qualificarà el novel·lista francés sense matisos: “El nauseabundo Zola”. En ocasió de la seua mort arribarà a etiquetar-lo de manera terrible: “el más puerco de los modernos comerciantes en pornografía”. O ara: “gusano asqueroso que el demonio de la lujuria echó a la literatura para que la ensuciase”. I més encara, posant el focus en el binomi Blasco-Zola: “y si manifiestan pesar por su muerte hombres altos tan bajos como Blasco Ibáñez, es cabalmente por eso; porque Zola fue un puerco, un grandísimo puerco”. Des de La Señal de la Victoria, amb el pseudònim de Carlos Duquedene, Corbató insistirà en què no pot existir cap catòlic que puga dubtar de la traïció de Dreyfus i “de los manejos judeo-masónicos” del procés. Igualment, des d’El Siglo Futuro s’assimilarà el judaisme amb una malaltia, un càncer contagiós enfront del qual només hi ha un antídot, la llei cristiana, i un segur preservatiu, sinistre: el gueto. L’antisemitisme s’expressava en francés i castellà.

La mobilització popular del blasquisme

La transformació blasquista del cas Dreyfus en el cas Zola comptarà amb una iniciativa singular: un àlbum popular adreçat al novel·lista. En 1977 des de les pàgines de Les Cahiers naturalistes, la revista del  estudiosos de l’obra zoliana, Jean Vayssière escrivia una primera aproximació a la qüestió, descrivint la campanya periodística i posant l’accent sobre els plecs que El Pueblo disposà en quatre taules al hall de la redacció del diari, aconseguint 32.000 firmes que foren enquadernades en un àlbum adreçat a Zola, el 15 de febrer de 1898, amb incrustacions de marfil, lletres d’argent i aquarel·les. Quan quatre anys després, el 27 d’abril de 1902, Vicent Blasco Ibáñez i Rodrigo Soriano, encara amics, visiten a Zola, el primer publica l’article “Una visita a Zola”, on es fa ressò de l’emoció del novel·lista pel gest d’una ciutat el nom de la qual només coneixia per les taronges. Jean Vayssière indicava que l’àlbum, que devia figurar als arxius de Zola, no havia pogut ser trobat, malgrat el seu evident interés per a la recerca històrica.

Més avant, un altre estudiós, Clayton Alcorn, de la Universitat de Nova York, publicà un altre treball en la mateixa revista, “L’album de Valence: un grand hommage à Zola”, en què revelava que l’àlbum es conservava als arxius del net del periodista, el doctor Emile-Zola. I el descrivia: un àlbum forrat en tafetà roig amb el títol “A Émile Zola, La Ville de Valence, 1898”, un dibuix del pintor valencià Albert Pla i Rubio i la següent dedicatòria, en francés, atribuïble a Blasco, que reproduïm traduïda: “El poble de València, sense distinció de categories, la gran senyora o la modesta treballadora, l’home d’estudis o el simple artesà, saluda l’eminent escriptor, la primera personalitat del nostre segle. Certament no pretenem abordar l’important problema judicial que hui es debat a França, però admirem la seua actitud noble i sublim, baixant del pedestal dels genis per a reptar la impopularitat, la calúmnia, o l’insult, per tal de servir la justícia i la veritat. Gegants com vosté, personalitats com la seua, són absolutament essencials per a la regeneració de l’era actual d’errors i corrupcions per la qual estem passant. Si París li dona l’esquena i el rebutja, sàpia que a Espanya, a la costa blava del Mediterrani, on brilla un sol brusent i florix la flor de la tarongina hi ha una ciutat devota de l’art, amant de la llibertat i la justícia, que adora el poeta, i aplaudix i venera en ell l’home just que no té por de sacrificar-se per la veritat”.

Jean Vayssière s’havia preguntat abans per la falta de referències a l’àlbum en l’obra de Zola i plantejava una possible exageració de Blasco. Però la publicació dels onze volums de la correspondència de Zola acredita que el novel·lista conservava, tenia a ma i apreciava el document. En una carta a la seua dona Alexandrine, datada a París el 18 d’octubre de 1901, li comenta la visita de Joseph Reinach, qui prepara el segon volum de la seua història de l’Affaire Dreyfus, i li conta que aquell ha pres notes sobre el seu paper en el procés, i que li ha ensenyat les cartes i els dos àlbums rebuts: el de València, amb 32.000 firmes, i un altre enviat des de Viena, pel director del setmanari Die Wage, que en conté la mitat, 16.000.

Don Emilio, com si fora de Mislata

En un article de Rubén Darío de 1905 a La Nación sobre el seu encontre amb el novel·lista valencià, que reproduí El Pueblo, es recordava el gest i s’incorporava l’anècdota d’un manobre que no només signava, sinó que s’oferia a acollir el perseguit: “Allí fue donde un albañil del pueblo escribió:Don Emilio, si le molestan a usted véngase: tiene usted su casa en la calle… número…’”. Igualment, entre les cartes rebudes per Zola figuren la que li adreçaven el president del Casino Republicà de Burjassot i dos representants del Casino Republicà de la Vega: “Si la espada, símbolo de la fuerza (no de la razón), con el fanatismo de antiguas creencias os hicieran salir de la nación que le cupo la gloria de haberos visto nacer, recordad que en esta tierra española hay una provincia llamada Valencia y en ella miles de obreros que os adoran como al héroe de este siglo, pues habéis puesto vuestra sublime inteligencia al lado de la razón, de la justicia y del derecho. Lo que no rendimos a reyes ni emperadores, que es nuestro homenaje, lo tributamos al gran Zola”.

Degradació d'Alfred Dreyfus en l'escola militar de París, per Henri Meyer

Anys després, i a propòsit de la Gran Guerra, Pío Baroja, ironitzant sobre l’admiració progressista cap a França, que qualificava com a grotesca i servil, es burlava des del setmanari España de la familiaritat valenciana amb Zola: “En Valencia se hablaba de Zola y se le llamaba don Emilio como si fuera un concejal republicano de por allá y hubiera nacido en Mislata”. No són estranyes eixes paraules, atés el poc afecte que Baroja mostrà sempre per València. Però el fet era ben real: la repercussió del conflicte a València fou ben singular, fins al punt que ha arribat a motivar una tesi doctoral, L’affaire Dreyfus à Valence, llegida per l’hispanista Ramón Mínguez Rubio en 1989. No debades, aquell conflicte simbòlic estigué sempre en boca de Blasco, qui més tard recordaria que Sorolla i altres pintors valencians havien omplit l’àlbum de dibuixos i aquarel·les. Així mateix, el cas no caigué en l’oblit i en 1906 l’Ajuntament de València, ja amb majoria blasquista, acordà adreçar un missatge de felicitació per la rehabilitació del capità Dreyfus, lliurat en el consolat de França per l’alcalde, alguns regidors i el secretari municipal.

Un carrer per a Zola

El cas Zola, percebut des de la política, també il·luminava l’interés de Blasco per ser associat a la figura del novel·lista francés i a la seua integració en el corrent naturalista. Aconseguia rèdits sociopolítics indubtables i també reconeixement com a figura literària. En L’Aurore del 2 d’octubre de 1902, amb el titular “Sur le cercueil de Zola”, figurava una carta del mateix Blasco, que lligava el seu nom una vegada més al de l’autor de Germinal, al costat de la notícia de la celebració a València, a la seu de l’Ateneu Científic, d’una soirée en honor de Zola. Caldria també detallar d’una manera molt més extensa la influència que l’affaire i l’esmentada vinculació van tindre en la consolidació de la fama de Blasco a França, que fou la que el catapultà a l’èxit global. Matèria d’anàlisi futura. En tot cas, i encara que amb una motivació política notòria, fou un dels pocs casos en què València no patí un décalage literari i cultural i es pronuncià a l’altura del debat europeu.

Potser, en algun moment posterior, la ràpida qualificació de Blasco com el Zola espanyol començà a cansar el novel·lista valencià. Ja en 1918, en una carta dirigida a Julio Cejador, Blasco marcava distàncies amb el naturalisme: “En mis primeras novelas nada más. Forzosamente debía empezar yo imitando a alguien, como todos, y me place que mi modelo fuese Zola, mejor que otro anodino”. La seua fama i la construcció del seu personatge requerien l’exhibició d’una diferència literària davant l’automatisme de l’associació: “Zola era un reflexivo en literatura y yo soy un impulsivo. Él llegaba al resultado final lentamente, por perforación. Yo procedo por explosión, violenta y ruidosamente”. De fet, en la seua agonia de mort a Menton Blasco recordarà a Victor Hugo, i no a Zola, però esta és una altra història que algun dia caldrà dirimir amb més profunditat: el coneixement real i precís de Blasco de la novel·la moderna francesa.

Cent vint-i-dos anys després és d’esperar que l’àlbum de Valencia a Zola replegue pols als fons documentals d’algun arxiu francés. Més enllà de la ingenuïtat i els excessos d’aquella història, podem vore la pel·lícula de Polanski i recordar el nostre protagonisme en l’incident amb una certa emoció pel sentiment sincer de les 32.000 persones que estamparen la seua firma i manifestaren la seua proximitat amb una batalla política europea. Ens agradaria consultar-lo, acreditar si és veritat que hi ha aquarel·les de Sorolla i Albert Pla, i quins altres artistes participaren. Voldríem una exposició del document a València, amb la qual poder gaudir de la victòria pòstuma de Zola, que acreditava en 1906 una “Crónica de París” a Las Provincias: “¡La justicia de las multitudes! Preguntad a Dreyfus, al que escupían en el rostro; al que degradaron públicamente; al que deshonraron; al que separaron de su mujer y de sus hijos, llevándolo a la isla del Diablo, donde pasó cinco años, cual sombra viviente, sin hablar apenas. La multitud pedía la muerte del traidor, y sin la voz valerosa, enérgica, de un artista apartado de la política, de Emilio Zola, Dreyfus seguiría en la isla del Diablo, muerto en vida, y los suyos deshonrados y despreciados”.

Caldria, també, que l’Ajuntament rememorara aquella història, que potser no és una història tan vella. Valencia, de fet, no té encara un carrer que recorde la memòria d’Émile Zola.

next